Comparacions entre germans
Formem part d’un món competitiu i exigent. Per això, com a pares, és lògic que vulguem el millor per als nostres fills. Si en tenim més d’un, descobrirem que cada fill és un món i que cadascun seguirà el seu camí. Els pares volem que els fills siguin feliços i que es guanyin bé la vida. Els de la meva generació, a més, sabem que estudiar no els assegurarà res però que no fer-ho els condemnarà a la precarietat.
Els germans grans són els que obren el camí, els primers que s’enfronten i negocien amb els pares per defensar els seus propis objectius. Els que vinguin darrere jugaran amb avantatge. Com a professor, és curiós que les comparacions entre germans apareguin a les reunions d’equips educatius. Moltes vegades quan parlem d’un alumne sempre surt un professor dels veterans que comença a recordar la trajectòria acadèmica del seu germà o germana gran.
En la majoria dels casos crec que les comparacions perjudiquen els germans petits. Que els grans fossin bons o mals estudiants condiciona amb quins ulls analitzem els petits. Com si les sagues es perpetuessin en l’èxit o el fracàs. Com si d’uns cognoms ho esperéssim tot i d’uns altres no res. Que hi hagi molta diferència entre germans més aviat ens despista. Cal acceptar que no tots els fills poden brillar amb la mateixa intensitat, ni sempre és just demanar-ho. Els docents també hi afegim la batalla de classificar els alumnes de ciències o de lletres, com si alguns docents juguessin a reclutar adeptes en un sentit o en un altre segons veuen capacitats en els alumnes. A vegades és molt clar, però en la majoria no tant.
El germà gran és un exemple i un referent per als petits. Si el veuen estudiant per casa és més probable que els altres també s’hi sumin. Als instituts moltes vegades els germans grans fan d’intermediari entre el petit i els professors davant d’algun problema. Acostuma a ser més efectiu que amb els pares. No podem esperar el mateix de cada alumne. Com a pares tampoc podem pretendre que segueixin les nostres passes ni els agradi el que hàgim fet a la nostra època. Quan es forcen aquestes situacions, tard o d’hora apareixen frustracions. Tinc amics, coneguts i exalumnes que, al final, el que els agrada i amb el que es guanyen la vida no té res a veure amb els estudis que un dia els van aconsellar fer.
