Colònies a la piscina
Estic estirat a la gandula de la piscina embadalit amb la prosa del llibre nou que m’han regalat. Bé, no exactament. De fet, estic estirat mediterràniament a la gandula per aconseguir un bronzo mínimament decent i deixar de ser el doble d’Eduardo Manostijeras. Va, diguem la veritat! Estic assegut en una cadira del bar de la piscina, a l’ombra, perquè a mi el sol em crema la pell i el cervell fins al punt de provocar-me un mal de cap de cal Déu i una mala llet de dimensions inversemblants. Ah!, i l’única cosa mitjanament mediterrània que estic fent és fotre’m una mitjana per treure’m la xafogor aquesta tan espantosa.
Llavors, ¿què coi hi faig a la piscina, us deveu preguntar? Bé, sóc a la piscina perquè la meva dona i el nen porten una horeta llarga fent de dofins dins l’aigua. Només cal veure’ls per intuir que s’ho estan passant de conya. M’encantaria unir-me a la seva guerra d’esquitxos, però no puc. Entre les meves mil virtuts, com ja sabeu, no hi ha la de nedar. Sóc tan matat que, tot i ser prim com el pal d’una escombra, cada cop que provo de ficar-me a l’aigua m’enfonso com un plom. Per això sóc aquí palplantat.
Sort que sóc badoc per naturalesa i ja he trobat un objectiu que em faci passar la calor. Al meu costat hi ha dinant una cinquantena de nens, d’entre 10 i 13 anys, probablement d’un esplai proper. La seva manera d’actuar és entendridora. Les nenes més petites només s’asseuen amb nenes i miren de reüll les més grans, més atrevides, que fan una taula mixta amb uns nens que passen l’estona fotent-se calbots i tirant-se els pèsols pel cap. També hi ha el monitor guaperes envoltat de fans que li fan preguntes, cosa que la resta aprofiten per llençar a les escombraries el plat de sopa que no es poden ni empassar. Són com l’anunci de l’inici de l’estiu i, sobretot, són l’anunci entranyable de l’inici de moltes coses que els han de passar: les primeres bromes amb doble sentit, la primera carabassa, el primer petó, la primera corredissa de nit després d’espantar les del costat fent veus i carotes amb les llanternes, la primera nit traient el cap de la tenda i mirant les estrelles amb aquells ulls en què gairebé tot és nou i ple de possibilitats... Sí, ja sé que esteu pensant que el que realment em convé no és una mitjana sinó un bon barret, perquè se m’està reescalfant el cap. Probablement sí.
