La misèria humana no té edat. Hi ha grans miserables fent viatges de l'Imserso i petits miserables asseguts a les classes d'escoles de primària. Aquests últims gaudeixen com mai per Nadal. Saben que si pronuncien cinc paraules fatídiques la santa innocència dels companys se'n va a prendre vent. No les penso pronunciar jo. Només diré que són cinc paraules que desvelen la identitat amagada darrere l'única monarquia que té el meu suport i estimació.
La gran
La gran dels menors d'edat que tinc a càrrec, quan en tenia vuit, en va ser amablement informada per una colla d'aquests petits elements execrables, només una setmana abans de Reis. I ja enfilava cap a la porta per cantar-li les quaranta als mini-Corleones de pega quan m'hi vaig repensar. La meva filla ja en tenia prou amb el disgust de saber que els Reis pagaven amb targeta de crèdit i cotitzaven a la Seguretat Social com a autontos (autònoms, autònoms...) per haver de visitar la seva mare a comissaria, acusada d'amenaces a menors aliens. De totes maneres, va tenir un disgust de l'alçada de la Torre Agbar. Sempre ha tingut tirada a imitar la gran Nellie Oleson de La casa de la pradera , però aquella tarda tenia tota la raó del món. Per sort també és una menor d'edat resolutiva i aviat va veure que la informació és poder, i que podia fer i desfer i anar practicant per al seu futur destí de presidenta de la Generalitat. Ens va demanar la llista exhaustiva de regals comprats i els pendents de comprar. Va opinar que algun d'aquells obsequis era una ximpleria i ens va argumentar per què calia canviar-los, i després va repartir les tasques entre ella, el pare de les criatures i jo mateixa. I a força de sentir-se poderosa la revelació va ser menys feridora.
El mitjà i el petit
A la classe del mitjà són tots unes ànimes de càntir. Infantils, en diuen els metres i professores. S'aferren a la infantesa amb la força d'un reactor nuclear. Entre ells fins i tot es van confabular perquè ningú esgarriés l'alegria a un nen de la classe que trigava més del compte a donar-se per assabentat. Així que em va tocar a mi fer de pitjor mare del món i, passats Reis, quan en tenia 9, l'hi vaig explicar: "Mira, fill meu, hi ha un motiu pel qual al mes de gener sopem patates cada nit..." Fent-se el dur em va respondre que ja ho sabia, però que, ves, dissimulava per no donar-nos un disgust.
I el petit em té amb l'ai al cor. Té set anys acabats d'estrenar i a la seva classe no tinc detectat cap element perillós. Però pateixo. El veig com escriu cartes al tió, com s'il·lusiona quan se li mou una dent, la manera amb què s'empassa amb els ulls els carters reials escampats per tot el barri i se m'encongeix el cor. Tant queixar-me que els menors d'edat trigaven massa a ser majors d'edat i sé que em cagaré en tot quan el tercer en faci nou i s'acabi la conxorxa més dolça.
Per això em sabria molt greu que un petit Vaquilla, el pinxo de la classe o del pati, m'estafés el temps que em queda. Així que aviso: si algú se'n va de la llengua hi haurà conseqüències greus. Al nen o nena en qüestió, ai, algú li tenyirà els cabells de color verd per error. O potser menjaran alguna cosa en mal estat i tindran cagarrines durant una setmana, quina mala sort. O una senyora molt antipàtica els explicarà la veritable veritat de la vida: que d'algunes mares dels amiguets no te'n pots refiar. Muts i a la gàbia i bon contuberni nocturn.
e
