"Canviar valors per consciència"

Eudald Carbonell és arqueòleg i pare de l'Olopte, de 3 anys i mig. És director de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social i codirector del jaciment d'Atapuerca. Va presentar 'Sota terra' a TV3 i acaba de publicar 'L'arqueòleg i el futur' (Ara Llibres), en què fa un llegat al seu fill

El meu fill es diu Olopte, i és l'única persona al món que es diu així. És el nom d'un poble de la Cerdanya. Ell viu a Burgos, amb la seva mare, i ara (mitjans de desembre) acabo de tornar de l'Àfrica i fa un mes que no el veig. Quan l'acompanyo a l'escola, caminem i li vaig dient el nom de cada arbre.

I li has escrit un llibre.

Són com cartes. En cada una hi comprimeixo un tema. Li parlo del passat, però també del futur. Jo sóc un pare avi. Va néixer quan jo tenia 56 anys, i això m'ha abocat a la necessitat de transmetre-li un missatge. He volgut posar per escrit coses que em preocupen. De fet, ell és l'excusa, perquè em dirigeixo a una generació de joves per parlar-los dels reptes que tenen davant. El llibre és la cosmogonia d'un pare enamorat del seu fill. Faig servir aquest sentiment per explicar-li racionalment la vida i el món que es trobarà.

I quines són les claus per encarar la vida?

Primer és ser una bona persona; en això hi insisteixo molt. Segon és tenir una actitud crítica davant de les coses. Tercer és tenir consciència del que ets. No es tracta de creure sinó de pensar. El resum és que cal entendre i analitzar contínuament qui ets i l'entorn on ets.

¿T'ha tocat viure algun moment difícil?

El meu fill va tenir una malformació als budells. Era una tonteria, però li van haver de fer dues operacions i això em va fer reflexionar molt. Em va fer experimentar el patiment com mai no l'havia sentit abans. Jo havia sentit por durant la dictadura, quan militava en la clandestinitat i ens van detenir. Aquella era una por tremenda, la por de ser en una comissaria i no saber què et podia passar. Però amb el meu fill va ser pitjor. Pensar que li podia passar alguna cosa va ser experimentar una mena de terrorisme psicològic. Això m'ha fet pensar molt en aquest vincle tan fort que es crea amb els fills.

Tu no n'havies volgut tenir.

Com a comunista i persona crítica tenia molts prejudicis en contra de la família, com a sistema repressor, de control de les relacions socials, etc. I de fet encara tinc aquesta visió marxista. Però quan et toca ser pare et replanteges alguns conceptes. Tenir fills et sensibilitza. A mi m'ha trencat una mena de racionalisme, de metafísica del coneixement i m'ha connectat a uns altres conceptes.

Com ara?

La felicitat. Jo mai no havia volgut ser feliç. Mai no m'havia interessat gens això que la gent entén per ser feliç. És que ni entenia què volia dir ser-ho. Pensava: quina tonteria. Ara ho entenc millor. Encara que siguis pare en una edat com la meva, et reformateja la manera de pensar. Realment és una experiència molt notable.

Què més has entès en ser pare?

Que hem de transmetre consciència als fills. A mi em van educar en valors i els valors m'han servit per tenir consciència. Però no vull que el meu fill tingui valors.

Ah no?

Cal canviar valors per consciència. Vull que el meu fill tingui una base de coneixement important i que el seu factor limitador no siguin els valors, sinó la seva consciència, la manera com ell interpreta el coneixement, a banda dels valors que circulin per la societat, sobre si és bo o dolent fer tal cosa o tal altra.

Ara t'entenc. Els valors vénen a ser una mena de consigna.

Els valors et diuen què has de fer i què no. En canvi, la consciència és una visió global que tens individualment. Jo de valors en tinc pocs, però sempre procuro actuar amb la consciència. Les decisions les prenc no respecte a uns valors, sinó a la consciència que tinc de la meva situació i del món on visc. Així m'agradaria que pensés ell.