Sortia un dia d’una jornada de portes obertes on podies visitar tallers de joves creadors quan em vaig trobar de morros amb un cistell ple de sobres tancats, tots diferents i decorats amb colors preciosos. Quan vaig preguntar què hi havia dins, l’artista em va contestar que no ho sabia, que cadascun dels sobres amagava una postal feta a mà per ell i que totes eren diferents. No me’n vaig poder estar i vaig demanar al meu nen que en triés una. Un cop pagat l’euro corresponent li vaig fer obrir i el que ens va sortir va ser una petita cartolina solcada de sis ratlles taronges exactament iguals sobre un fons de color pedra. Sota de la sisena ratlla hi havia una frase: “La repetició també és una manera de canvi”. Avui, mirant-me-la penjada a la paret pintada de pissarra imantada del menjador, penso que, tot i agradar-me sempre, aquesta frase m’arriba especialment ara, a finals de setembre.
Ja sé que no és gaire popular aquesta sensació, però a mi m’agrada el final de l’estiu i la tornada a les rutines quotidianes. M’agrada tornar a aixecar-me aviat i esmorzar intercanviant mirades lleganyoses i còmplices amb la meva parella mentre el nostre xerrameca professional ens aclapara amb el seu verb torrencial explicant les mil i una aventures que ha somiat durant la nit. M’agrada la sensació dolça de melangia que t’arriba quan repasses al mòbil les instantànies de l’estiu; i sentir d’una manera difícil d’explicar que aquesta pell tan morena i recremada que ensenyes a cada foto l’estàs canviant per una de nova, com un rèptil mandrós que es prepara per a nous temps de dies més curts i flassades més llargues.
N’hi ha que fan les noves propostes el dia primer de gener, que es fan juraments per fer mil i un projectes aparcats durant l’any que s’acaba. Jo, en canvi, sempre he notat que el moment de debò per encetar-ho tot, per iniciar tot allò de què ens creiem capaços és ara, quan encara ens espolsem la mandra i la sorra d’aquest estiu tardorenc i plujós. Ja sé que molts estareu pensant que a més de tot això podem endollar d’una punyetera vegada el nen a escola. Però per a mi, ves quines coses, això és potser el que més enyoraré de debò, passejar a qualsevol hora del dia i sentir-lo agafadet de la meva mà explicant-me amb pèls i senyals tot el que li passa pel cap. No li penso dir mai, però. Ja se n’aprofita prou de tenir-me a la butxaqueta.
