“Cal saber callar”

Josep Lluís Badal és escriptor, poeta, mestre i pare de la Laia i el Pau, de 14 i 11 anys. Viuen a Terrassa. És professor de batxillerat i autor d’un llibre juvenil únic, ‘Els llibres d’A’ (La Galera). A la mateixa editorial ha publicat ‘El pirata Gorgo’ i l’exitosa sèrie del jove aventurer Jan Plata

“Cal saber callar” / FOTO: CRISTINA CALDERER Zoom

Com més pedagògics volem ser pitjor. A vegades clavem als nostres fills unes grans pallisses sobre pedagogia. Com que jo xerro molt, els meus fills m’imiten, se n’enriuen i ja està bé.

Què més fas malament?

Jo sóc pacífic i no acostumo a tenir explosions de mal humor, però si un dia en tinc una, per què me n’he d’amagar? M’emprenyo i, si cal, un altre dia ho xerrem. Això fa que estigui més tranquil. Has de ser tu. Comportar-te amb tota naturalitat.

En què consisteix la feina de pare?

Crec que ve a ser com mostrar portes. Són portes que no hem d’obrir pels fills, ni els podem dur més enllà. Els hem de mostrar aquestes portes però procurant no fer-los sentir l’obligació d’obrir-les totes. Són portes cap a la natura, cap a la bondat, la noblesa, la lectura. Cada fill decidirà quines portes obre, o quan, i quines no.

Cert.

Els pares podem sentir la temptació de fer un discurs molt maco sobre la vida. Però el fill ho pot sentir com una càrrega. Pot sentir que ell no està a l’altura del nostre discurs, que no pot tenir la mateixa saviesa. I en això procuro anar amb compte i segur que m’equivoco. A vegades veig que, sense voler, els he clavat un discurs pintant-los un món massa perfecte. L’altre dia vaig llegir un article sobre gent que viu lentament i ho explicava a casa, però de seguida vaig voler reconèixer que jo no era capaç de viure així.

De què et sents orgullós?

Vaig fer una aposta de la qual em sento satisfet, l’aposta pel temps. Vaig proposar-me estar moltes hores amb els fills fent coses senzilles, coses poc pedagògiques, si vols. I ara, que començo a veure el final d’aquesta etapa, n’estic molt content, fins i tot des d’un punt de vista egoista, no per allò que cregui que els he donat, sinó per tot allò que jo n’he tret.

Com has volgut educar?

Amb humilitat, sabent callar. Cal saber deixar un espai buit perquè els fills es puguin expressar. I no sempre és fàcil, perquè tenim tendència a intervenir de seguida. Cal saber esperar. Això sempre va bé. Potser dono massa voltes a les coses, però els de la nostra generació tenim una estratègia que redueix l’espai dels fills, una estratègia que passa per fer-nos l’ànima ferida.

Explica-m’ho millor.

L’altre dia la meva filla es va enfrontar a la meva dona, res greu, però de seguida va dir que ho sentia. I jo vaig replicar que no ho sentís tant, que ella no era l’adulta, que s’expressés tal com se sentia.

A vegades la millor pregunta és escoltar.

Cal saber escoltar però de veritat. Vaig caminant per la muntanya i m’agafa una eufòria! Xerraria tota l’estona. Però callo. I la meva filla m’explica no sé quina trivialitat de les amigues. Jo li respondria amb un discurs sobre l’adolescència però me n’estic i, de cop i volta, fa una confessió que em deixa amb la boca oberta. Hi ha moltes maneres d’aclaparar els nostres fills, es pot fer autoritàriament i també es pot fer més subtilment, culturalment. És fàcil enfrontar-se a un pare despòtic però ¿com mates un pare quan va de sant, de persona raonable?

En això, potser nosaltres ho vam tenir més fàcil.

És maco compartir moltes coses amb els fills, però també hi ha el perill del col·leguisme, de compartir massa coses i de no saber on cal fixar els límits. De fet, la nostra és una generació que té un discurs que no s’assembla gaire a la nostra vida. Llegim sobre alimentació o sobre pedagogia, però a l’hora de la veritat mengem pitjor i estem més estressats que els nostres pares. Però, en general, com a pare busco la senzillesa, tot i que la naturalitat no és fàcil. Realment, la simplicitat és complicadíssima.