Boig per tu

Fill de músic, vet aquí una herència feixuga. I si no us ho creieu, pregunteu-l’hi al meu hereu. Des de ben petit escolta la mateixa cantarella d’amics i desconeguts: “De gran seràs cantant com el papa, oi?” I ell, des del primer dia, sempre ha contestat amb un silenci explícit i sorollós, com el que fa algú quan escolta per divuitena vegada la mateixa cançó de moda. S’ha d’entendre, quines ganes de dedicar-te al mateix que el teu pare i, per tant, exposar-te que et digui contínuament com ho has de fer. Per això sempre m’ha fet cosa forçar el tema musical. Potser hi té a veure que de ben petit el vaig apuntar a classes i la cosa va acabar bastant desafinada. Jo ja m’ho ensumava, perquè cada dia, en recollir-lo, la senyoreta em preguntava molt amablement si la idea de fer música era del nen o meva. Dues classes més tard una trucada em va fer saber que el meu infantó havia clavat un cop de puny a un company de classe que havia gosat prendre-li el triangle de manera poc amistosa. No hi va tornar.

Des de llavors he renunciat a forçar res. Això sí, he posat al seu abast tot de paranys sonors per si li ve de gust iniciar-se en el món de la solfa. Per casa corren ukeleles, timbals, xilòfons i, de tant en tant, algun dia que m’ha enxampat practicant amb la guitarra, fins i tot s’ha apuntat a fer-me d’acompanyant dos o tres minuts. Per això em va sorprendre que enguany demanés fer música com a extraescolar, i encara més que passades unes setmanes em fes saber que havia decidit triar el piano d’instrument. De tant en tant li he anat preguntant com van les classes, no tant per saber els seus progressos com per verificar que no havia estomacat cap company entre bemoll i bemoll. L’altre dia, però, mentre la dona i jo fèiem neteja del meu estudi -cosa francament necessària, d’altra banda-, vaig veure el meu teclat i no me’n vaig poder estar. “Fill, per què no em toques alguna cosa al piano de les que has après a música?” “D’acord”, em va contestar. “Què tocaràs?”; “Una de catalana molt antiga”. I tot seguit, buscant els primers acords curosament, va començar a cantar: “A la terra humida escric...” Qui el va parir! M’acabava d’envellir vint anys en dos segons. Darrere meu, la meva dona, implacable, va afegir-s’hi fent la segona veu. “No et facis mala sang, Lluís, hauria pogut ser pitjor. T’hauria pogut tocar el Bon dia ”.