Criatures 15/02/2014

Àvia, jugues amb nosaltres?

Avui, quan conciliar continua sonant a utopia, avis i àvies són claus en la logística familiar del dia a dia

Esther Escolán
5 min
Àvia, jugues amb nosaltres?

Són dos quarts de cinc de la tarda i, com gairebé cada dia, la Lluïsa Higueruelo espera que els seus néts, l'Alba i l'Ivan, de cinc i tres anys, surtin de l'Escola Catalunya, a Sant Adrià de Besòs. Aquest ja és el cinquè viatge que la Lluïsa fa avui, ja que al matí recorre en cotxe els set quilòmetres que separen casa seva de la dels seus néts per portar-los a l'escola; després, repeteix la mateixa operació a l'hora de dinar i, quan arriba la fi de la jornada escolar, se'ls emporta a casa seva, els dóna el berenar i s'està amb ells fins a quarts de set, quan torna a agafar el cotxe per deixar-los, finalment, a casa dels pares, que ja hauran arribat de la feina.

Així cada dia, menys els dimecres, quan la Lluïsa imparteix catequesi a Barcelona i són els avis paterns de les criatures els que se'n fan càrrec. "Des que l'Ivan tenia un anyet i sempre que els seus pares han treballat, jo m'he ocupat dels meus néts. M'hi vaig oferir, sense cap pressió per part de la meva filla i el meu gendre, perquè tampoc hi havia prou diners per pagar llars d'infants o cuidadores", recorda aquesta àvia.

En aquesta mateixa situació està el Ricardo Urdániz, que ja fa anys que es fa càrrec de les seves nétes, l'Ariadna i la Xènia, de 16 i 11 anys. La gran ja va més per lliure, però encara acompanya i recull la Xènia a l'escola matins, migdies i tardes, i la porta a les extraescolars els dilluns, que toca tenis, i els dimarts i dijous, que és el torn de l'anglès. Ara el Ricardo viu a uns 300 metres d'elles, al barri de Sant Andreu de Barcelona, però abans, quan elles vivien a uns sis quilòmetres, l'avi agafava el cotxe cada dia a les 6.30 del matí, despertava les nenes, els donava l'esmorzar, les vestia i deixava la gran a l'escola i la petita se l'emportava a casa seva, on s'estava tot el dia. "Al principi, com que havíem de desplaçar-nos, la meva filla va plantejar-se contractar una cangur, però nosaltres ens hi vam negar", explica el Ricardo, que reconeix estar vivint una segona paternitat amb les seves nétes. "Quan els meus fills eren petits jo viatjava sovint i hi havia dies que ni tan sols els veia, i ara aprofito al màxim el meu paper d'avi", recorda.

Una tasca diària

Fins no fa gaires dècades, era molt comú que diferents generacions convisquessin en una mateixa casa o molt a prop, de manera que la família extensa era present en totes les etapes de la vida i, per descomptat, durant la criança dels fills. Anys després, la mida de les famílies va veure's reduïda de manera significativa i, així, arribem fins avui, quan els avis tornen a tenir un paper rellevant i indispensable, sobretot si tots dos progenitors treballen.

En temps de crisi, com l'actual, els avis esdevenen claus en la logística familiar del dia a dia, més tenint en compte la incompatibilitat entre els horaris escolars i els laborals. Així ho recull l'estudi Avis i àvies... per a tot. Percepcions al voltant de l'educació i la cura dels néts, que la Fundació d'Ajuda contra la Drogoaddicció (FAD) i l'Obra Social Caja Madrid van publicar el novembre del 2011. Segons l'estudi, "els avis cobreixen avui dia moltes de les deficiències socials que pateixen, sobretot, les classes mitjanes i baixes, que no tenen l'oportunitat d'accedir a recursos com els cangurs o les llars d'infants". Les dades de l'Imserso també revelen que més del 50% dels avis es fan càrrec dels seus néts cada dia i el 45% ho fan gairebé cada setmana.

Trobar l'equilibri, clau

Normalment, si encarregar-se dels néts respon a una obligació, sobretot laboral, dels seus pares, els avis s'entreguen a la tasca amb alegria i devoció però, com tot, si s'abusa d'aquesta confiança les coses canvien. La Lluïsa Higueruelo, que puntualment es fa càrrec dels néts el cap de setmana quan els seus pares surten, no creu que la seva filla n'estigui abusant. "Tot i que si veiés multiplicar-se aquest tipus de sortides, jo seria la primera a donar-los un toc d'atenció", afegeix. Tanmateix, cal tenir en compte que l'augment de l'esperança i la qualitat de vida dels més grans els fa gaudir d'una segona joventut i d'una vida social més activa, per la qual cosa cal trobar un equilibri entre les seves responsabilitats familiars i els seus drets individuals. Si trobem l'equilibri, tal com apunta la directora del centre de psicologia La Família, Patricia Maguet, "la relació entre avis i néts cobreix un espai emocional totalment enriquidor per a totes dues parts".

El Ricardo Urdániz destaca la relació "de confiança i complicitat" que tant la Fermina, la seva dona, com ell han creat amb les seves nétes i explica orgullós com elles els abracen contínuament, no marxen sense fer-los un petó, els expliquen les seves vivències i estan sempre pendents dels avis. "Aquí hi tenen una habitació pròpia i els caps de setmana, de tant en tant i sense cap necessitat especial, ens demanen de venir a dormir amb nosaltres", afegeix el Ricardo.

Els avis no estan tan estressats i ocupats com els pares i generalment són companys de joc més disponibles i més disposats a donar una atenció exclusiva als néts. Tenen més paciència i temprança i esdevenen una font inesgotable de saviesa i uns excel·lents narradors de contes. La Lluïsa Higueruelo destaca que, mentre l'Alba i l'Ivan són a casa seva, "juguen a fet i amagar, representen pel·lícules de superherois -les preferides de l'Ivan-, es disfressen o s'inventen plegats històries de tota mena", una diversió que es multiplica més encara si a casa hi és l'avi Antonio i "se'ls emporta d'expedició a la muntanya o a saltar i córrer entre bassals si ha estat plovent; amb les botes d'aigua posades, esclar!"

"D'altra banda, l'energia dels néts, la seva curiositat i innocència, són fonts de joventut per als avis, que es familiaritzen amb tauletes i tota mena de tecnologies, sèries i programes de televisió i, fins i tot, coneixen altres cultures a través dels amics dels seus néts", continua la Patricia Maguet. Així ho corrobora la Lluïsa Higueruelo, que afirma que està "revivint l'alegria i l'espontaneïtat de quan es tenen nens petits a casa", tot i que reconeix que "haver de fer diversos trajectes al llarg del dia per cuidar-los comporta un cansament extra".

Educar, cosa dels pares

Una de les reivindicacions que sentim més sovint d'aquells avis que es fan càrrec dels seus néts de manera freqüent és que els pares són els que han d'educar els fills, ja que ells, els avis, només els volen gaudir. Per tant, el primer que han de tenir clar els pares és que ser avi i ser pare és molt diferent, i és que, tal com subratlla la psicòloga Patricia Maguet, "els avis són més permissius i això difícilment ho podrem canviar, i sí, potser ens fan enfadar, però, segurament, quan nosaltres siguem avis els entendrem perfectament".

Val a dir, tanmateix, que els avis són conscients que amb la quantitat d'hores que passen fent-se càrrec dels seus néts han de fer alguna cosa més que ser simples espectadors del seu dia a dia i cal que adoptin un paper més actiu en la seva educació diària. Segurament seran més tous a l'hora de pelar-los la fruita, de cordar-los les vambes o de deixar-los saltar al sofà, aspectes en què els pares es mostraran menys permissius, però posaran especial èmfasi en aspectes clau com l'alimentació, la disciplina a l'hora de fer els deures quan s'arriba a casa o les normes bàsiques d'educació.

El Ricardo Urdániz apunta que les seves nétes "tenen molt clar que a casa es menja de tot, sense queixes si toca verdura o peix, o que el primer que han de fer després de berenar és posar-se a fer deures", mentre que la Lluïsa Higueruelo actualment para especial atenció en el comportament dels seus néts a taula i al fet que vagin tranquils i agafats de la mà quan caminen pel carrer.

stats