El pare que et va matricular

Armando Rampas

Sí, sóc jo, aquest que està assegut al seient de davant de l’avió, l’1C; el que et mira blanc filat, amb cara de pànic; el que sembla que t’estigui dient amb els ulls “Sisplau, treu-me d’aquí i et dono el que vulguis!” També pot ser que quan pugis ja no et miri, que estigui dormint, exhaust per haver passar la nit anterior en vetlla, incapaç de treure’m el soroll dels avions del cap. No hi puc fer més, no m’agrada pujar-hi. I no és pas per por a caure, tot i que si fos per mi es podrien estalviar la demostració pràctica de les hostesses en cas d’accident i donar-nos un prospecte per poder llegir-ho si ens ve de gust. El que em té absolutament tens i garratibat és saber-me tancat hermèticament durant tres hores en un lloc d’on no puc sortir. Pura fòbia als espais tancats. No puc assumir ser incapaç de poder fer el que faig a les festes i als cinemes, als metros i fins i tot als cotxes, és a dir, aixecar-me en sec i sortir, sortir una estona fora al carrer perquè em falta aire, fa massa calor, em pica tot o, senzillament, perquè aquest gnom malparit que viu dins el meu cervell em convenç que he de sortir.

Sí, soc jo. Sóc aquest que està assegut al seient 1C, sempre, i sincerament, no és res personal, però val més que no em diguis res, no estic per gaires converses. Sóc el que et trobes de cara quan surts del lavabo, el que en els dies bons té al davant una hostessa que se’l mira amb llàstima i li dóna conversa, i en els dies dolents hi té un hostesso fan de Modern Talking que es nega a donar-li un got d’aigua perquè ja estem aterrant. Però no, no patiu, no estic pas sol en aquest tràngol. Dos seients darrere meu hi ha la meva dona, monitoritzant els meus moviments d’espatlles, encarregant-se de traginar les maletes perquè pugui sortir d’allà tan bon punt obrin les portes, patint per si algun dia ho faig abans d’hora i encara no han posat l’escaleta de desembarcament. I al seu costat, mirant els núvols, tinc el meu millor guardià, un que de tant en tant em crida i em tira un petó, tan acostumat als fogots de son pare que amb només dos anys, quan encara no podíem triar el seient online, ja s’encarregava d’esmunyir-se el primer per pujar, agafar lloc i davant l’intent d’algun il·lús d’asseure’s al seu costat contestar “It’s busy” amb cara de pomes agres. No, no m’agrada volar, però amb aquests dos àngels de la guàrdia, no ho puc negar, aniria fins a la fi del món.