Ana María Matute

Ana María Matute / ACN Zoom

"De vegades, la infància és més llarga que la vida", diu Ana María Matute, l'escriptora que més i millor ha parlat d'aquesta etapa -els primers anys, l'edat de la innocència- en la seva premiada i lloada obra literària. La frase que enceta la secció resumeix certament l'eix que ha centrat la seva producció: l'infant que vam ser condiciona l'adult que som, la infància marca absolutament la vida d'una persona. La filosofia d'aquesta secció és exactament aquesta, així que, sense més revolts, descobrim com va ser la infància d'aquesta escriptora, premi Cervantes i candidata al Nobel de literatura.

L'Ana María era la tercera de cinc germans. El seu pare, el Facundo, era un fabricant de paraigües català i la seva mare, la María, era de la Rioja. El matrimoni pertanyia a la burgesia barcelonina, religiosa i conservadora, i l'Ana María va rebre una educació basada en aquest tarannà. Va estudiar, doncs, en un col·legi de monges i sempre s'ha mostrat crítica amb l'ensenyament que va rebre: "Les monges aleshores només ensenyaven la seva pròpia ignorància". Era, doncs, una educació que donava molta més importància a les bones maneres que al coneixement. Segons ha recordat la mateixa Ana María, la seva mare era una dona amb inquietuds culturals però molt condicionada per l'entorn i per l'època, com demostra el fet que solia amagar a les seves amigues la seva afició per la lectura.

L'Ana María era una nena somiadora, d'una gran timidesa accentuada per una tartamudesa que es va anar corregint amb l'edat. Des de ben petita es refugiava en la seva fantasia i, quan només tenia cinc anys, va escriure el seu primer relat, que ella mateixa va il·lustrar. Ho va fer en el temps de convalescència obligada després d'haver patit una greu infecció de ronyó. Tres anys després va tornar a caure malalta i els seus pares van decidir enviar-la a viure amb els avis materns a Mansilla de la Sierra, a prop de Logronyo. Aquell poble havia estat l'escenari dels seus estius i, per tant, el paradís on l'Ana María havia viscut les seves aventures més apassionants. Va viure-hi fins a l'estiu del 36, quan la guerra va interrompre amb brutalitat la seva infància i la nena, que només tenia deu anys, es va sentir expulsada del paradís. A partir d'aleshores, la seva encara tendra intel·ligència va captar tot l'horror i la violència que es vivia al seu entorn i, per acabar-ho d'adobar, quan es va acabar la guerra, va descobrir que a Mansilla de la Sierra s'hi havia fet un pantà i que el poble havia desaparegut engolit per l'aigua.

Va continuar refugiant-se en un món de fantasia que li proporcionaven els contes i un teatre de titelles que li havia regalat el seu pare. L'Ana María representava funcions que sorgien de la seva imaginació. També va seguir escrivint relats. El 2002 l'editorial Martínez Roca va publicar un volum titulat Cuentos de infancia , que recull els contes que va escriure i il·lustrar entre els cinc i els catorze anys. Afortunadament, la seva mare els havia guardat.