No saluden desconeguts, s'amaguen rere les faldilles de la mare o les cames del pare. Se'ls etiqueta de tímids, però la definició que els escau és més àmplia, depenent de l'edat de la criatura. Als dos anys, molts infants semblen vergonyosos i només volen estar amb el pare o la mare. Encara els necessiten per sentir-se segurs i llançar-se a fer noves relacions. Però segons detalla la psicòloga Violeta Alcocer, "en realitat el que passa és que són socialment selectius; alguns es relacionen amb tothom sense cap problema i altres declinen qualsevol invitació que no sigui relacionar-se amb els pares o, com a molt, els avis".
A partir dels dos anys comença una etapa transformadora, en què es passa de nadó a nen. La paraula tímid, segons Alcocer, pot tenir molts significats. "Per tant, és important saber a quin significat ens referim quan pensem que el nostre fill és tímid: ¿no li agraden els altres nens?, ¿s'avergonyeix quan algun adult se li adreça?, ¿li fa por fer coses noves?, ¿s'inhibeix davant dels canvis?", es pregunta. Des del naixement fins als 3 anys, el desenvolupament afectiu de l'infant es fonamenta sobre la relació amb els seus pares (i, especialment amb la mare). "Es llançarà a explorar altres relacions quan hi estigui preparat. Habitualment, cap a aquesta edat comença a adonar-se que és algú amb entitat pròpia". S'inicia una etapa en la qual intenta imposar-se en petits actes quotidians com no voler-se posar el bolquer o no voler-se banyar. "És l'edat del «No» i del «Jo sol», però també la de les pors. La por als estranys, al món gran que hi ha a fora, a tots aquests altres que de cop han aparegut en la seva vida", relata Alcocer.
Signes de timidesa
Als 3 o 4 anys els nens donen molta importància a l'opinió dels altres i davant de persones o situacions noves o diferents del seu entorn familiar més proper -que els proporciona seguretat- poden sentir-se incòmodes. En tractar d'enfrontar-se a aquestes situacions complicades poden aflorar els primers signes de timidesa.
"Quan aquest comportament tímid se cenyeix a una circumstància en concret no cal preocupar-se ni fer que saltin les alarmes, però sí que és fonamental prestar molta atenció al nen i donar-li seguretat per evitar possibles problemes de comportament en el futur", adverteix el psicòleg Juan Pedro Valencia. Els experts deixen clar que la timidesa i la vergonya són naturals i que no cal preocupar-se si no és que l'infant pateix i s'angoixa perquè és incapaç de relacionar-se amb amics i familiars amb normalitat. "Aquests problemes sorgeixen quan el nen comença a presentar dificultats de relació, tant amb els adults com amb els de la seva edat. Quan fuig dels desconeguts, si s'enganxa literalment a la persona de referència, quan no li ve de gust fer coses noves i, fins i tot, si li fa vergonya celebrar amb els amics el seu aniversari", exemplifica Valencia.
Emocions
Encara que no es descarta que els factors genètics puguin, en certa manera, predisposar els nens cap a la timidesa, se sap que els factors emocionals i ambientals tenen un gran pes que permeten pensar que no es neix sent tímid. "Se n'aprèn, tant per experiència pròpia com presenciant conductes i comportaments d'altres", apunta Valencia. Així doncs, si se sol castigar l'infant amb molta freqüència, infravalorar-lo o ridiculitzar-lo sovint, sobretot comparant-lo amb altres nens, o si se li impedeix mostrar les seves emocions i expressar-se adequadament, "és fàcil comprendre que la timidesa li servirà de protecció, com un escut defensiu que li permetrà no enfrontar-se a aquestes situacions", diu la psicòloga familiar Silvia Martín. "A més, se sentirà fràgil i dubtarà de la seva capacitat i habilitats per poder-se'n sortir amb èxit", conclou.
Quan la falta d'habilitats socials és el que està darrere d'una timidesa exagerada, el nen pot patir a l'hora de desenvolupar un aprenentatge positiu. "La falta de relació social pot fer que en lloc d'enfrontar-se sanament a situacions normals a l'escola, com sortir a la pissarra o que el professor li pregunti en veu alta, miri d'evitar-les", detalla la psicopedagoga Magda Anglès. "Un tímid exagerat pot acabar patint, en alguns casos, fracassos escolars, no per falta de capacitat intel·lectual, sinó per falta d'habilitat per gestionar l'ansietat que se li presenta en aquests moments de tensió", destaca. Anglès recomana l'assessorament d'un expert que ha de treballar conjuntament amb l'infant i la família.
Empatitzem-hi
Violeta Alcocer recomana als pares i educadors que empatitzin amb el nen tímid. "Hem d'intentar sentir el que ell sent i proporcionar-li un entorn físic i afectiu en què se senti segur. Amb bones dosis de tots dos elements, en pocs mesos els nens avancen en aquests àmbits", afirma. En altres ocasions, reconeix, la seva timidesa és una simple qüestió de caràcter: "Igual que hi ha nens molt xerraires, n'hi ha d'altres tremendament observadors, tenaços, tendres... De maneres de ser n'hi ha tantes com persones, i els nostres fills no són cap excepció".
Alcocer assenyala, a més, que el que molta gent titlla de timidesa sol ser una conducta amb una explicació natural. "Per exemple: no és que al nen no li agradin els altres nens, sinó que prefereix jugar sol. Aquesta és una reacció normal, perquè els nens de dos anys solen prendre les joguines als altres nens i encara no saben compartir". Un altre exemple és la incomoditat quan els adults el tracten amb familiaritat: "És un sentiment habitual entre els nens, perquè sovint als adults ens encanta tocar i parlar amb els infants com si els coneguéssim de tota la vida, i això els pot neguitejar. També es considera un símptoma de timidesa quan diem que els canvis els produeixen ansietat. Però, a qui no?", argumenta la psicòloga. Alcocer recomana eliminar etiquetes i aplicar el sentit comú. Només cal preocupar-se quan es presenten situacions com les que enumerem al quadre de sota.
