Les coses estan difícils per a tothom, però encara més per a les famílies que van emigrar fa uns anys i ara, almenys aquí, ja no tenen futur. Sé de diversos alumnes que tenen previst fer les maletes més o menys aviat. Són alumnes nouvinguts, que van arribar fa de vuit a cinc anys i que tenen aquí gairebé totes les amistats. Quan els pregunto si estan il·lusionats per marxar, la majoria diuen que no, que s'han acostumat a la vida d'aquí. Si els fas parlar una mica més t'expliquen que en part també s'enyoren dels seus països, i que tornar els permetrà estar més a prop d'avis i cosins. Ha de ser dur fer els dos viatges.
En les seves cares hi intueixes una barreja d'il·lusió i fracàs. Com si l'aventura en un altre país hagués acabat de cop i malament, però no del tot per culpa seva. Els pares han dut aquests fills als nostres centres, molts amb la voluntat que la nova generació tingués millors oportunitats per sortir-se'n.
Oportunitats perdudes
Però aquesta formació segurament quedarà a mitges. Ja veurem com acaben els estudis als seus països, encara que és probable que en aquests moments, laboralment parlant, tinguin més ofertes que nosaltres. Ningú hauria d'emigrar forçosament de la seva terra. Catalunya sempre ha estat un país d'acollida, tot i que en els darrers anys els millors alumnes sortits dels forns de les facultats no han fet escarafalls a agafar un avió i provar sort.
Un bon amic, exprofessor, va anar a visitar el seu fill que estudia i treballa a Nova York. L'últim dia que el vaig veure em va dir que si tingués trenta anys menys no dubtaria a fer com ell. També és veritat, i potser lògic, que algunes famílies d'emigrants, tot i la crisi, aguantaran aquí perquè reben més ajudes que al seu país treballant la jornada sencera.
En els comiats sempre hi ha un sentiment de pèrdua. Al llarg dels cursos vas veient alumnes i professors que arriben, fan les seves arrels, i un dia se'n van. En alguns casos abans d'hora, de manera injusta, com una nena de primer que, després d'una llarga malaltia, ens va deixar la setmana passada. Aquest curs ni tan sols la vam arribar a tenir a classe. Per Nadal els companys li van regalar una postal plena de missatges encoratjadors. Davant d'aquestes absències t'adones que la vida, allà on la facis, has d'aprofitar-la, i si pot ser amb un somriure.
