“Sense risc no hi ha llibertat”

Joan Manuel del Pozo és professor de filosofia i pare de la Marta i l’Helena (34 i 32) i acaba de ser avi de l’Emma. Ha estat diputat al Congrés i al Parlament, és professor de la Universitat de Girona i publica ‘Educacionari’, una invitació a pensar i sentir l’educació a través de 60 conceptes

Creiem que vivim en una societat tan avançada que hi ha solucions per a tot, i que la nostra feina com a pares consisteix a anar a buscar la resposta correcta per a cada situació. Com si existís un solucionari de la vida.

Voldríem tenir a l’abast aquest solucionari.

Doncs no, trobo que la millor solució per a la vida és que no hi hagi solucions prescrites, que hi hagi espontaneïtat en el tracte amb els fills, feta sempre sota un principi de l’amor incondicional, un amor que mai no ha de ser paternalista.

Per què?

El paternalisme o el maternalisme pretén evitar que el fill cometi allò que el pare o la mare suposa que seran errors dels fills, i s’intenta evitar a partir d’un control excessiu, de l’aportació d’unes solucions que hauria de trobar el mateix nen. Amb tot això, el que s’acaba fent és endarrerir el desplegament autònom del fill. Sense aquest aprenentatge autònom no hi ha aprenentatge de la llibertat, i que els fills aprenguin a ser lliures té per als pares un preu dramàtic.

I dolorós.

Esclar. Han d’acceptar que els fills s’equivoquin. Però sense aquest dolor no hi ha llibertat. Si tu no permets que els fills cometin errors no creixeran en llibertat, seran com una mena de robots. Quan siguin adults no hauran après a triar.

Seran covards. Es quedaran a casa.

Per tant, en l’educació de la llibertat hi ha sempre el concepte de risc.

I quant risc podem assumir?

Això ja és més complicat de dir. Un criteri és el seny. No el pots exposar a riscos irreversibles. Però ha de quedar clar que sense risc no hi ha llibertat. És més, és desitjable que els fills experimentin l’error, perquè l’error i el fet que reflexionin sobre aquest error els ajudarà a pensar i triar millor.

Un consell per a pares amb fills adolescents.

Saber combinar la disponibilitat màxima amb la distància suficient. Els fills han de saber que quan et necessitin hi seràs, però han de ser ells els que prenguin la iniciativa. També tu, algun cop, la pots prendre si creus que s’hi juguen una cosa important. Però cal deixar-los. Si amb una paraula hagués de resumir què és l’educació, et diria diàleg. Educar és la pràctica permanent del diàleg espontani. Som animals de costums. Si sempre has dialogat amb algú, sempre ho faràs.

Com serà l’educació d’aquí uns anys?

Costa saber-ho, però l’educació serà allò que sigui la societat. Què espero jo que passi? Doncs que baixi aquesta manera de fer i pensar que he anomenat tecnobabauisme.

Bona: tecnobabauisme.

Un tecnobabau és algú que creu que la tècnica ho resol tot.

Que per a tot hi ha una apli per a l’iPhone.

Que tens una aplicació per saber què has de dir quan el teu fill arriba tard a casa. Doncs no. Som uns nou-rics de la tecnologia. Estem com emborratxats, i si la societat evoluciona amb normalitat, s’acabarà produint una ressaca.

Un tecnoescepticisme.

Mai ens havíem pogut comunicar tant, però què comuniquem? Cal explicar als joves que informació i coneixement són coses diferents. La informació és valuosa però és insuficient sense sentit crític i estructura metòdica. T.S. Eliot diu en un poema: on és la saviesa que hem perdut amb el coneixement? On és el coneixement que hem perdut amb la informació? La saviesa no és altra cosa que fondre el coneixement amb la vida.

I viure per a què?

Mira, on ens juguem les coses importants és en el terreny de les finalitats. Kant diu: l’ésser lliure és aquell que viu en l’àmbit de les finalitats. Triar objectius valuosos ens fa lliures.