Nens que donen guerra
MARC SERRANO I ÒSSUL

Nens que donen guerra

Nens que donen guerra / FRANCESC MELCION

Per què una criatura surt més tranquil·la i l’altra no para quieta ni un moment? ¿És una loteria o hi ha factors objectius que afavoreixen una cosa o l’altra? ¿Els pares ho poden canviar? Busquem algunes respostes en aquest reportatge

Guerrers que no paren quiets ni un sol moment. Mai. Amunt i avall, amunt i avall. Que tot ho miren, troben, toquen, trenquen, llancen, escampen, embruten, estripen, arrenquen. Que canvien de tasca, de focus d’atenció, cada pocs segons. Que es fiquen per tot arreu. Culs de cuques. Bitxos. Belluguets. Que es retorcen, s’arquegen, s’escapoleixen sense aturador ni pausa. Que criden, ploren, esgarrapen, mosseguen i tot. Que, com els conillets de color rosa de l’anunci, sempre -sempre- duen les piles carregades. O tot el contrari: bebès pacífics, tranquils, calmats. Nen mogut o nen quiet. ¿És una qüestió de pura loteria o hi ha factors objectius que afavoreixin una cosa o l’altra? ¿Com podem avaluar-ho objectivament, els pares? ¿És per sempre o passatger? ¿Ho podem canviar? I, també i sobretot, quin vincle hi ha entre el ritme elevat o moderat d’una criatura i el seu procés de maduració? ¿Els segons són més tranquils? ¿I els de biberó? ¿I les nenes, més que els nens?

Ho hem preguntat a Maria Concepció Torres Sabaté, secretària de la junta de govern del Col·legi de Pedagogs de Catalunya, doctora en pedagogia i responsable de l’ensenyament de la matèria a la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili (URV). La resposta és que una criatura, com un adult, es mou: “Els infants han de poder-se moure”, sentencia, i ho argumenta: “Els infants, des dels primers mesos, descobreixen el món, es descobreixen ells mateixos i els altres a través del moviment, i el que hem de fer els adults és acompanyar tot el seu procés de creixement, deixant espais perquè aquesta descoberta que fan no quedi bloquejada pel mateix tarannà dels adults (asseure’ls, ja amb dos o tres anys, moltes hores davant d’una taula i una cadira)”. Molt actiu no equival a hiperactiu: “Un infant que de petit no para no vol dir que sigui o hagi de ser hiperactiu, sinó al revés: potser ens ha de preocupar més l’infant que no es mou o es mou molt poc”.

“El moviment és la seva primera font d’estimulació i descoberta; per tant, és molt necessari motivar l’activitat”

M. Concepció Torres - Doctora en pedagogia

Si no es belluga gaire, ajudem-l’hi: “El moviment és la seva primera font d’estimulació i descoberta; per tant, és molt necessari motivar l’activitat”. Paciència: “És cert que hi ha infants molt moguts i d’altres molt tranquils”, admet Torres, “però, si es detecta una passivitat o mobilitat excessiva, tenim diversitat d’eines per poder treballar amb l’infant”. Medicalitzar-ho ha de ser l’últim recurs. Clau de volta -família- a banda, l’escola pot ser un oasi de pau o d’estímul que posi a to els moguts i els quiets, respectivament: “Hi ha moltes escoles que treballen la relaxació, el ioga, la cinesiologia, que, en definitiva, són mecanismes per buscar un equilibri a l’aula i millorar la capacitat d’atenció dels infants”. El cap del carrer: “Si tenen un entorn equilibrat, són feliços tant si són tranquils com moguts; cal cuidar aquest entorn perquè sigui així”.

ACTIVITAT I CARÀCTER

La psicopedagoga manifesta dubtes sobre el vincle entre la intensitat de l’activitat i el caràcter o l’intel·lecte, i, en canvi, insisteix: “Cal treballar amb els infants i joves el contrast; si a qui és mogut li oferim estratègies per calmar-se, i, a qui és molt passiu estratègies per passar a ser més actiu, poden ser persones perfectament equilibrades”. També deslliga el moviment de la curiositat: “El fet de ser mogut no vol dir que sigui més curiós. El que fa que la persona tingui o no interès serà el seu propi entorn, que l’ajudarà a ser més o menys curiós, tot i que hi pugui haver algun factor genètic”. Ah!, i el sexe no té res a veure amb l’acció o la passivitat: “No podem diferenciar entre nens i nenes: el gènere no té res a veure amb el fet que siguin més o menys moguts o tranquils”. Mite fals.

Afavorir -respectar- que es moguin en una societat cada cop més quieta. Heus ací el repte. “És molt important deixar moure els infants en les seves primeres edats, ja que, mentre ho estan fent, s’estan desenvolupant i descobrint les seves pròpies capacitats i limitacions”, remarca Torres, i fa memòria: “Recordo la frase d’un director territorial d’Ensenyament que, en una conferència, va dir: «Hem hagut d’inventar la psicomotricitat perquè hem prohibit pujar als arbres»”. Som en un món sedentari: “Socialment, fem les persones cada vegada més passives, i això genera alguns trastorns com l’obesitat, l’angoixa i altres patologies que tenen més a veure amb la psicologia que amb la part física”. L’experta alerta: “Quan, a un infant que necessita moure’s més que la majoria, el volem fer estar quiet, li generem una problemàtica física i mental que pot acabar amb una medicació”.

I conclou: “Ens ha de preocupar tant un infant que es mou molt com el que no es mou; sobretot, quan això comença a afectar als aprenentatges.

Cara i creu. Un oasi i un terratrèmol. El Sasha (a qui veiem a la foto) és el somni de qualsevol progenitor: “El nostre fill és dels anomenats tranquils i la veritat és que és molt fàcil criar un nen així”, celebra Elvi Mármol. En això de la tranquil·litat, diu, s’assembla al pare, el Moses Omoruyi. Afortunats: “Ens resulta molt còmode i ens anima a fer moltes coses fora de casa”. I afegeix: “En els seus 11 mesos només ha plorat una nit. És un nen molt tranquil, no crida, es mou molt al seu ritme, es pot entretenir força estona amb la mateixa cosa, s’adorm a qualsevol lloc”. I punt: “Nosaltres no farem res per canviar-lo; ell, que creixi com vulgui”.

En canvi, el Romeo, fill d’Eva Rodríguez López i de Santi Plaza, no para. “A vegades, és dur, tant físicament com anímicament”, reconeix l’Eva. Ho treballen plegats: “Intentem evitar la sobreestimulaciói procurem realitzar activitats que l’ajudin a canalitzar aquesta energia”. El Matías també pertany al clan dels guerrers. Els seus pares, els “mogudets” Rodrigo Bravo Figueroa i Marta Navarro Sánchez, ho porten bé: “A vegades sí que s’acaba la paciència, però fent un petit descans tornes a recuperar-la”. Com si no hagués passat res.