AINHOA BOIX

Quinze dies amb el pare, quinze amb la mare

Organitzar les vacances és complicat a qualsevol casa i més quan hi ha fills i la parella s’ha separat. ¿Com cal plantejar-se i repartir-se el temps de descans?

Quinze dies amb el pare, quinze amb la mare / GETTY Zoom

Quan tens criatures, el concepte vacances adquireix nous significats. Abans de ser pare, les úniques vacances possibles eren les teves, les que et corresponien després d’un any de treball. Només havies d’esperar que arribés el teu moment de relax i pensar en la millor manera de gaudir-ne. Ara, a més de les pròpies, hi ha les dels teus fills, les que comencen a finals de juny i no acaben fins que el curs escolar torna a començar, a mitjans de setembre. Merescudes -esclar-, però llargues, molt llargues. Més de dos mesos sense classes i amb moltes hores per omplir.

Els pares i mares, aquí, se’n surten com poden i tiren d’avis, de colònies d’estiu o de cursos a l’estranger. Per tirar, fins i tot, tiren de dies en comú: moltes parelles es prenen vacances en mesos diferents perquè els nens passin el màxim temps possible amb ells i els més petits no hagin de recórrer a extraescolars. I aquesta situació, complicada per a les famílies formades pels dos progenitors, es fa més difícil -si això és possible- per a aquells que la viuen en solitud. Pares i mares separats que no només han d’assumir despeses i responsabilitats sense l’ajuda la seva parella, sinó que a més han de repartir les vacances del seu fill amb el seu ex o la seva ex i, en funció d’això, intentar quadrar les seves a la feina.

Qui ens endinsa en el món de les famílies de pares separats és Pilar Marco. Ho fa com a presidenta de Custòdia Compartida València i com a presidenta d’Unión Estatal de Federaciones y Asociaciones para la Custodia Compartida, però també com a persona que ha viscut, com molts dels progenitors a qui atén en l’organització, l’experiència de ser mare separada i d’haver d’enfrontar-se a les primeres vacances després d’una separació. A més d’horaris i despeses, són molts els dubtes que assalten els pares separats. Un dels principals? El temps de permanència del nen amb cada progenitor. Marco explica que el més recomanable és que els nens passin intervals de 15 dies o més amb cadascun i que, si és possible, el període de convivència coincideixi amb la temporada de vacances dels pares.

“Solen partir-se les vacances d’aquesta manera perquè, més o menys, és el que se sol fer quan s’està casat: intentar que els nens no es quedin massa temps en extraescolars, colònies d’estiu o a casa dels avis”, afirma Marco, que, malgrat explicar que aquesta pràctica és la més habitual, recorda que no tots els progenitors la prenen com a referència. Segons comenta, hi ha pares separats que, per desavinences i falta de comunicació, no arriben a un acord i acaben reduint els períodes de convivència a una setmana. Una pràctica que, des de Custòdia Compartida València, desaconsellen totalment, tant per als nens com per als mateixos pares. Els primers, perquè es veuen obligats a passar les seves vacances de casa en casa, sense poder gaudir de més d’una setmana en un mateix lloc ni crear vincles amb altres nens de la seva edat. Els segons, perquè veuen com les seves vacances i la relació amb els seus fills s’alteren per aquestes convivències esglaonades.

PERÍODE D’ADAPTACIÓ

I l’associació valenciana no és l’única que considera aquesta pràctica poc adequada. Professionals especialitzats en infància i adolescència i amb experiència en teràpies familiars, com la doctora en psicologia i psicopedagoga catalana Arantxa Coca, també consideren que, tret d’aquelles separacions recents i en què els nens encara no han experimentat el que és viure amb un dels progenitors, no és recomanable que la convivència pares-fills sigui inferior a 15 dies. Per què? Bàsicament perquè els infants, com qualsevol adult, necessiten un període d’adaptació a la nova situació i entorn i, normalment, s’allarga més de dos dies.

“És el que coneixem com a efecte altiplà : els primers dos o tres dies són d’adaptació, de jet lag. El nen està estrany amb aquell pare o mare. Necessita tres dies per deixar-se anar, per ser espontani. Llavors comença la fase de bona qualitat de relació: el nen està relaxat i adaptat. Si l’infant hi és pocs dies, quan està relaxat ja ha de marxar”, comenta Coca, que, de la mateixa manera que parla dels primers dies de convivència com d’“adaptació”, ho fa de les últimes jornades com de “baixada”. És llavors, segons explica la psicòloga catalana, quan comencen els preparatius del viatge de tornada, els comiats dels amics, i aquesta situació pot causar nervis en els nens i enrarir la relació amb els pares. Aspectes que cal tenir en compte no només de cara a la repartició de les vacances, sinó també per entendre el procés pel qual passa l’infant abans i després de cada convivència. Els pares han de ser conscients que si el nen està més callat, més seriós o més apàtic això no vol dir, necessàriament, que no vulgui estar amb ell o que s’ho hagi passat malament amb l’altre progenitor. Simplement necessita uns dies per acostumar-se a la nova realitat i que la relació paternofilial es normalitzi.

“La criatura necessita un temps d’adaptació per tornar a estar com sempre i explicar al seu progenitor què ha fet a les vacances. I si no explica res, no és un mal símptoma: hi ha nens que pensen que no té sentit explicar a la mare allò que han fet amb el pare perquè no ho entendrà”, assegura Coca.

NO CONDICIONAR

També mira d’esvair neguits quan parla d’un dels temes que més preocupen els pares separats: les trucades telefòniques durant les vacances i les reaccions que generen en els nens. I és que, segons explica la psicòloga catalana, són molts els progenitors que es queixen que els seus fills no responen a les seves trucades o ho fan amb monosíl·labs. Els nens estan de vacances, en un altre context i amb una altra gent i hem de deixar-los espai perquè s’ho passin bé i perquè gaudeixin del seu altre progenitor. ¿Significa això que és millor no trucar-los? No. Res d’això. Però és convenient fer-ho en dies alterns, a la tarda i sempre per saber com ha anat la jornada i per desitjar que s’ho passin bé. Mai transmetre que ens sentim malament perquè no estem amb ells.

"Fer-se la víctima no acostuma a ser una bona idea perquè genera, sense voler, sentiments de culpa en els fills”

Soberana Sáez - Psicòloga

És una manera de pensar i d’actuar que compta amb la total aprovació de Soberana Sáez, psicòloga i fundadora de l’Instituto Somos de València, un centre especialitzat en nens i adolescents. Per a ella, com per a Coca, és necessari que els pares no aboquin en els fills les seves pors i inseguretats i els donin permís per gaudir, de la mateixa manera que ells ho van fer quan eren petits.

“Si vius la separació amb angoixa, els nens, encara que sigui per telèfon, ho noten. Fer-se la víctima no acostuma a ser una bona idea perquè genera, sense voler, sentiments de culpa en els fills”, explica Sáez, que entén les vacances com un període per passar temps de qualitat amb la canalla i, sobretot, per aparcar les discussions amb les exparelles. Es tracta, recalca, que els nostres fills vegin les vacances com un període d’alliberament i no de càstig. Sense imposicions ni condicions.