TRINITAT GILBERT

Un món en guerra. Com ho expliquem als fills?

Com podem ajudar a la canalla a entendre el per què dels atemptats i les guerres

Els periodistes Jaume Freixes i Mònica Gallardo amb els seus fills / FOTO: TJERK VAN DER MEULEN Zoom

A França s’han alçat veus d’experts que aborden de diferents maneres, fins i tot contradictòries, el fet d’explicar-los a les criatures els atemptats a París. “El debat recau sobre si se’ls ha d’allunyar dels fets o fer-los-en prendre plena consciència”, indica el periodista i corresponsal de TV3 a París, Joan Carles Peris. “Hi ha psiquiatres infantils, com Stéphane Clerget, que diuen que no és necessari explicar res dels atemptats als nens més petits si no n’han sentit parlar”. En aquesta línia, “van arribar a proposar no sintonitzar en presència d’ells les cadenes informatives de televisió non-stop [a França n’hi ha tres] que repetien en bucle les imatges i els comentaris dels atemptats, i que els pares evitessin transmetre les seves angoixes amb actituds i comentaris davant els fills. La idea era informar a demanda dels petits, però també estimular les seves preguntes, per tal de saber realment què és el que els havia arribat sobre els atemptats”, continua explicant el corresponsal a França per a TV3.

Joan Carles Peris afirma que també n’hi va haver que “proposaven posar l’accent en els arguments tranquil·litzadors, que permetien una lectura més positiva. Per exemple, explicant els recursos (policials, militars, tecnològics) desplegats per protegir la població, els moviments de solidaritat amb les víctimes, l’acció dels policies, bombers o serveis d’urgències o les llargues cues per donar sang als hospitals”.

“El debat recau sobre si se’ls ha d’allunyar dels fets o fer-los-en prendre plena consciència”

Joan Carles Peris - Periodista

I encara un tercer grup va sostenir i sosté una posició més crua: “Segons la psicoterapeuta Helène Romano, coautora del llibre Je suis victime: l’incroyable exploitation du trauma, no s’ha de negar la gravetat del drama: els pares han de pronunciar la paraula guerra : “Vivim una forma de guerra i és perillós negar-ho. No pronunciar la paraula és molt més violent que fer-ho. Si les explicacions dels pares, dels adults, són massa edulcorades, els nens no comprendran per què estan tan angoixats, o per què el partit de futbol de dissabte o l’excursió a Disney s’han anul·lat. És primordial explicar per què tothom té por. Una vegada s’explica el que està passant, es pot gestionar millor el traumatisme. El principi de realitat és violent, però ajuda a donar suport a les víctimes i als que se senten traumatitzats”.

Segons aquest punt de vista, continua explicant el periodista establert a París, “cal educar els infants, com els adults, per viure amb la por. “França és un país en guerra i és possible conviure amb la por com a Israel, com a Síria, sabent que existeix un risc omnipresent”, informa Joan Carles Peris.

REALITAT A MIDA

A casa nostra, el periodista i subdirector del programa de ràdio El món a RAC1, Jofre Llombart, va explicar als seus fills (en Jan, de 6 anys, i la Martina, de 4) que “a París unes persones havien mort per la voluntat d’uns altres; que tot plegat era una mort imprevista”, i és aleshores quan va explicar-los que això va passar perquè “al món hi ha persones que volen fer mal a d’altres”. Una explicació feta arran de les preguntes dels fills, sobretot formulades pel més gran. Per sort, “en aquests atemptats no hi ha hagut imatges escabroses, però sí que tots dos han mirat per la televisió fotos de mida carnet dels culpables”. I és aquí quan Llombart va deixar-los ben clar que no tots els homes amb barba són dolents. “El pare també en té, de barba. Jo també sóc morè. Sóc dolent, jo?”, va preguntar-los.

La pregunta retòrica del pare els va deixar tranquils. El Jofre encara va reblar el clau: “Els dolents són els que volen matar, i n’hi ha amb barba o sense, homes o dones”. Amb aquestes frases, es van acabar les preguntes. “Jo tampoc no tinc un paper actiu, vull dir que arribo amb les explicacions fins allà on ells poden controlar”. De fet, Llombart recorda que just feta l’explicació, els fills van girar la conversa cap a Messi i, per tant, el pare no els en va donar més detalls.

“Jo tampoc no tinc un paper actiu, vull dir que arribo amb les explicacions fins allà on ells poden controlar”

Jofre Llombart - Periodista

Per a Llombart, situar-se en l’univers de comprensió de les criatures és essencial a l’hora d’entendre l’actualitat i, per tant, el món en què viuen. “A petita escala ells també es troben amb escenes de desconfiança, com ara quan un company els demana que portin una joguina de casa perquè faran un intercanvi, ells ho fan, i el company, no”. Dit amb unes altres paraules, cal partir de l’experiència vital que hagin pogut tenir els infants per explicar-los aquests fets. “Poden haver tingut animals de companyia que han mort, avis que emmalalteixen o faltes de confiança amb els amics lleials, per exemple, que poden anar bé per fer entendre que la vida no és de cotó de sucre, però que tampoc no cal que desconfiïn de tothom”.

Per la seva banda, l’escriptora i autora de bestsellers per a adolescents Care Santos, mare de tres fills (l’Adrià, de 13; l’Èlia de 12, i l’Àlex, de 10), explica que un recurs que ella acostuma a fer servir en els atemptats (en general) són les frases següents: “Quan els adults ens equivoquem, de vegades ens equivoquem moltíssim i sense solució”. Una altra frase: “Al món hi ha coses bones i boniques i coses dolentes i horroroses. És important saber que totes dues existeixen al mateix temps i en els mateixos llocs, i triar sempre les primeres”.

Amb les preguntes dels perquè, que són inevitables, una resposta que l’escriptora Care Santos suggereix és: “Perquè està equivocat. Li han dit que aquesta gent que no li ha fet res són, en realitat, els seus enemics. En comptes de preguntar-los-hi, de parlar amb ells, de mirar d’entendre’s, s’estima més fer-los mal. Està equivocat, esclar, perquè fer mal a les persones no soluciona cap problema i en crea de nous”. Ara bé, Santos assegura que ella tampoc no té respostes absolutes quan els fills o les criatures li fan preguntes, sinó que té “dubtes absoluts”.

EMPATIA

L’analista en conflictes i desarmament Pere Ortega afirma que una manera d’explicar atemptats com els de París és intentar “crear empatia, en el sentit d’implicar-los com si ho haguessin patit en persones del seu entorn”. És a dir: “Fer-los sentir rebuig a una violència que ha destruït vides humanes i que ha comportat molt dolor per a les persones més properes, família i amics”.

A les criatures “se’ls ha de transmetre que la violència sempre comporta patiment, que s’ha de respectar els altres, encara que físicament siguin diferents, que tots som iguals, que quan hi ha problemes, conflictes entre companys, s’ha d’intentar parlar amb ells o recórrer als mestres, germans més grans o pares, perquè hi busquin una solució”. D’aquesta manera s’està educant en la resolució no violenta dels conflictes.

“Se’ls ha de transmetre que la violència sempre comporta patiment"

Pere Ortega - Analista

A partir dels 10 anys, els raonaments poden arribar a fer comprendre el conflicte del fenomen del jihadisme i també el del terrorisme. “S’hauria d’explicar que qualsevol atac contra persones civils és condemnable, perquè són innocents. No tenen cap culpa de pertànyer a una de les comunitats que estan enfrontades”.

CONTEXT

Dit això, un altre argument: “Els atacs contra gent innocent els han fet els estats bombardejant ciutats; els atacs jihadistes són conseqüència de les polítiques equivocades dels estats, uns fent la guerra, altres reprimint les llibertats de la població, unes situacions que han generat molt odi. Aquest odi genera molta violència i per això es produeixen els atacs. Però cal afegir que aquests atacs es practiquen arreu, no solament contra Europa; són més freqüents als països del món àrab”.

Pere Ortega sosté que també s’ha de dir que els atacs a París no van ser de caràcter religiós i que, per tant, no s’ha de culpabilitzar cap religió. És més, els musulmans són els primers a condemnar la violència del jihadisme. Els atacs són producte d’una minoria violenta que utilitza l’islam com a pretext per aconseguir finalitats polítiques. És a dir, reflexiona Ortega, “el que cal és rebutjar la violència, especialment l’armada, dient que es poden resoldre el conflicte amb mitjans polítics de diàleg i amb acords de pau que aturin els atacs i les guerres”.

COM HO VAN VIURE EL JAUME I LA CARMEN?

El Jaume (14 anys) i la Carmen (5) són fills de pares periodistes, la Mònica Gallardo i el Jaume Freixes. “Tots dos som partidaris d’explicar les coses tal com són. La violència, encara que no ens agradi, és una trista realitat i amagar-la no serveix per a res. Creiem que és millor educar en la tolerància de cada dia per evitar aquests comportaments i, sobretot, saber identificar les petites violències de la vida quotidiana que després poden ser la llavor per justificar o entendre la violència a gran escala”.

"La violència, encara que no ens agradi, és una trista realitat i amagar-la no serveix per a res"

Dit això, el fill gran “va ser conscient de la gravetat del moment”, recorden els pares. El Jaume recorda que va intentar “explicar-li la sensació de vulnerabilitat que tots havíem de sentir davant del fanatisme i la barbàrie”. “De tota manera, ell em va preguntar molts més detalls de l’operació de captura dels terroristes a Saint-Denis, que es va viure en directe. Volia saber com havia sigut l’assalt a l’habitatge dels terroristes i com l’havien pogut localitzar... He de dir que en aquest sentit és una mica pel·liculer i suposo que, com molts adolescents, mostra interès per les persecucions policials, els intercanvis de trets i totes aquestes coses...”, diu el periodista.

La mare, la Mònica Gallardo, sosté que a l’hora d’encarar l’actualitat amb els fills “no cal amagar res, però tampoc forçar el moment en què ells prenen consciència de la magnitud dels fets que ens envolten”. De fet, la filla petita, la Carmen, “de moment encara no ha fet preguntes complicades de respondre i tinc clar que no he de fer pedagogia abans d’hora. Els nens pregunten quan tenen necessitat de saber i, intentar posar sobre la taula un tema sense que ells ho hagin demanat no crec que sigui bo”, reflexiona la Mònica.

Altres vegades, el Jaume ha intentat explicar al fill gran el conflicte al Pròxim Orient, com també el pes de l’islam i el factor religiós en aquella zona. En aquest sentit, recomana un vídeo que “explica prou bé aquesta zona tan calenta del planeta” i que ell va mirar sense cansar-se’n.