Així fa de mare
Marta Busquets Gallego

“Se’ns força a trencar el vincle amb el nadó”

Advocada i mare de l’Astrid, de 3 anys, i d’una criatura que encara du a la panxa. És autora del llibre il·lustrat ‘Con apego’ i de ‘Mamá busca trabajo’ (Babidi-Bu Libros), sobre el tràngol de perdre la feina vist des del punt de vista dels fills

Marta Busquets és advocada i escriptora / CÈLIA ATSET Zoom

A 'Mamá busca trabajo' explico el procés de perdre la feina, sense edulcorar la situació ni tampoc generant alarmisme. Hi parlo de la importància de tenir xarxes afectives, de familiars, d’amistats o veïns, que et facin suport en moments durs.

És la teva història?

No. Va sorgir amb la filla d’una amiga. Érem a casa seva i a la tele parlaven de l’atur. La nena em va començar a fer preguntes. Sempre opto per encarar els temes obertament. Mai he mentit ni a la meva filla ni a cap criatura. La nena em feia preguntes sobre què implicava no tenir feina, què passava si no tenies un sou, com t’ho feies. Vaig fer recerca i vaig veure que cap altre llibre parlava del tema.

Al primer llibre parles de “criança respectuosa”.

La criança respectuosa té a veure amb el fet de respectar les necessitats de nounats i infants. Això no vol dir fer les coses d’una manera concreta, perquè cada infant és diferent. És entendre que és una persona i mereix ser tractada com a tal.

I no procurem fer això sempre?

Una cosa que em sobta de la criança estàndard és com es presenten objectes de caràcter opcional com a totalment necessaris. Quan un nadó neix, per defecte, no cal comprar res. El cos de la mare està preparat per satisfer totes les seves necessitats. El nadó també pot dormir al llit familiar, seguint una sèrie de precaucions.

Se n’arriben a comprar moltes, de coses.

Hi ha una pressió publicitària de tot un seguit d’objectes (xumets, llets artificials, bressols, joguines, etc.) que impliquen una limitació del contacte directe de la mare amb el nadó. Quan va néixer l’Astrid, el cos em demanava a crits la proximitat amb ella, però em vaig adonar que socialment se’ns força a trencar el vincle amb el nadó, per exemple, en les dinàmiques hospitalàries en què se t’emporten la criatura.

Veig que ets força crítica.

La majoria de mares ens enfrontem a la criança des de la soledat, soles amb la criatura entre quatre parets. Sovint les persones que ens dediquem a cuidar-ne d’altres ens sentim culpables de no estar fent res productiu. Haurien de canviar les coses perquè les persones gaudíssim cuidant.

Quines altres dificultats t’has trobat?

Sovint alguns professionals t’alerten que estàs criant una persona dependent, que la criatura ha d’entendre de petita que la vida és dura. Trobo que això diu molt del tipus de societat que tenim i del tipus d’individu que fomentem. Hi ha un discurs que se centra en una ficció ideològica de la persona com a ésser aïllat.

No cal estimular l’autonomia?

Trobo que les criatures amb més necessitat de contacte, d’afecte i de suport tenen més seguretat en elles mateixes i estan en condicions d’explorar i relacionar-se amb el món des de la confiança i la curiositat.

Parles amb la criatura que dus a la panxa?

A vegades li explico què faig, com em sento. No puc intuir quina mena de persona serà. Li dic que estic llesta, esperant tot el que ell vindrà a ensenyar-me de la vida.