LÍDIA JUANMARTÍ

Dieta digital en família

Orientacions perquè pares i fills aprenguin a aprofitar les oportunitats tecnològiques, estiguin alerta dels seus riscos i sàpiguen desconnectar

Dieta digital En família / FOTO: D. BORRAT / P. TORDERA Zoom

“El Josep Garcia acaba d’actualitzar el seu perfil professional a la xarxa mentre l’Ester, la seva dona, interromp un moment la lectura amb la tauleta per enviar un missatge de mòbil a l’àvia i recordar-li que aquell vespre l’esperen a sopar. Els seus fills, la petita Lluna i l’adolescent Oriol, coincideixen, cosa estranya!, a deixar les videoconsoles per veure la sèrie que han descarregat a l’ordinador”. Aquesta estampa dels Garcia, retratada al llibre La família en digital, s’assimila a les situacions que es repeteixen en la majoria de llars permanentment connectades.

Les noves tecnologies formen part de la vida quotidiana de moltes famílies i, tot i que obren un gran ventall d’oportunitats, també suposen neguits. Als pares els sorgeixen dubtes sobre l’edat en què els seus fills poden començar a tenir mòbil, sobre els perills de la xarxa, sobre els continguts que consumeixen a les pantalles i sobre els espais i temps en què han de tenir presència les eines digitals a casa.

“El fet que els nens siguin destres remenant aparells no els fa competents en el món digital. Les màquines funcionen automàticament, però les persones no n’aprenem l’ús responsable de la mateixa manera. Sovint falten criteris i estratègies per fer un ús crític dels mitjans i no ser només consumidors de continguts”, assenyala Jordi Jubany, autor de La família en digital.

Al llibre Jubany proposa posar en pràctica el que anomena les 5 P: participar, parlar, pautar, provar i pactar entre tots. Convida les famílies a pensar què estan fent i com ho estan fent, com apunta Carles Capdevila al pròleg: “És útil per reflexionar sobre com les diverses generacions podem acostar-nos plegats a la cultura digital (creant, participant, compartint) i ens orienta, per tal de saber gestionar la dispersió i la desconnexió. Una guia que ens ajuda a no ser papa-nates -el que es pensa que el seu fill de dos anys és tan intel·ligent perquè sap fer anar l’iPad- ni pare-noics -el que veu internet com un niu de pederastes”.

“El fet que els nens siguin destres remenant aparells no els fa competents en el món digital"

Jordi Jubany - Mestre i antropòleg

ON/OFF

Jordi Jubany, que és mestre, antropòleg i assessor en educació digital, posa el dit a la nafra: “Quantes hores al dia dediques a les pantalles? Per a quin tipus d’activitat? Dorms amb el mòbil? ¿El consultes mentre condueixes?” Per aprendre a desconnectar proposa una dieta digital en família i una posada en comú setmanal dels descobriments i preocupacions relacionats amb les tecnologies. “Es tracta de buscar un equilibri entre connexió i desconnexió, com també el busquem en altres dietes. És interessant establir unes pautes que siguin saludables i que no siguin incompatibles amb un ús flexible quan hi ha una necessitat puntual”, assenyala Jubany.

Per la seva banda, el psicopedagog i director del grau d’educació infantil a la FPCEE Blanquerna, Miquel Àngel Prats, recorda la paradoxa de les tecnologies: “Ens poden fer sentir molt a prop dels que són molt lluny, però també molt lluny dels que són ben a prop. Per això cal parlar de les situacions que generen confusió, malentès i desconnexió, i aprofitar la tecnologia per potenciar precisament el contacte personal. Recordem que el telèfon, en el fons, serveix per quedar”.

“Ens poden fer sentir molt a prop dels que són molt lluny, però també molt lluny dels que són ben a prop"

Miquel Àngel Prats - Psicopedagog

L’EFECTE MIRALL

La televisió, internet, els videojocs i els telèfons mòbils són recursos que satisfan necessitats informatives, culturals, de relacions socials i d’entreteniment. En aquest sentit, cal aprofitar al màxim les eines digitals, però evitant alguns riscos que es poden derivar del seu mal ús. Per això els experts alerten que els pares haurien de conèixer els dispositius que fan servir els seus fills per acompanyar-los en el seu aprenentatge, haurien d’establir normes de protecció davant l’ús inadequat, i els haurien d’ajudar a crear hàbits responsables per educar-los en el sentit crític davant d’aquests mitjans complexos.

“Una persona competent digitalment serà una persona hàbil i amb criteri per a la gestió de la informació. I aquestes dues coses es poden adquirir amb l’experiència, però, sobretot, per les bones pràctiques i els hàbits que es veuen a casa”, apunta l’especialista en estratègia digital i soci president de RocaSalvatella, Genís Roca.

El psicopedagog Miquel Àngel Prats corrobora la idea que els pares actuen de mirall per als fills: “En primer lloc, els adults ens hem de plantejar ser exemplars amb les nostres conductes i comportaments. No podem exigir res que nosaltres no fem. No ens ha d’estranyar que hi estiguin enganxats si ens veuen a nosaltres connectats a tota hora. L’autoritat moral és la clau”. En aquest sentit, recomana educar amb l’exemple: “Ser referents i ensenyar-los a ser crítics amb el que veuen, llegeixen i consumeixen audiovisualment”.

ON CAL POSAR ELS LÍMITS?

Precisament a la xarxa es poden trobar diferents recursos educatius de l’ús de les TIC en infants i adolescents. Uns recursos que poden ajudar les famílies a saber on posar els límits. Respecte a l’edat en què es pot tenir el primer mòbil, “ja està completament corroborat que l’edat ideal són els 12 anys, coincidint amb el pas de la primària a la secundària”, afirma Miquel Àngel Prats. I pel que fa a tenir els dispositius tecnològics a casa, “és sempre aconsellable que els tinguem a la vista per saber exactament què estan veient o per on estan navegant i començar a sospitar quan ens adonem que ens volen amagar alguna cosa”.

En relació al llindar entre la permissivitat i el control parental, Jubany alerta que “podria ser un error prohibir-los d’acostar-se a les oportunitats que proporcionen les tecnologies o, per contra, deixar-los fer sense control”. Així, aconsella “no esperar a l’adolescència per gestionar-ho, sinó començar abans per establir una relació de confiança i progressivament dotar-los de més autonomia”. També proposa fer-los reflexionar sobre el fet que “no val la pena mostrar la nostra intimitat només perquè estigui de moda fer-ho en un canal o altre”, i que “cal aprendre a gestionar la nostra empremta digital perquè el que diu la xarxa de nosaltres afecta la nostra reputació i té conseqüències personals, socials i laborals”. Per a l’autor de La família en digital, “l’educació, i no la sobreprotecció, els ajudarà a afrontar els riscos que té internet”.

UNA ESCLETXA DIGITAL

En aquesta societat hiperconnectada tot va de pressa, les tecnologies es modernitzen a una velocitat de vertigen i constantment apareixen actualitzacions i novetats digitals que deixen ràpidament obsoletes les anteriors. Enmig d’aquesta voràgine de canvis accelerats, es produeixen algunes fractures socials, que tradicionalment s’associaven a les diferències d’edat, però que cada vegada tenen més a veure amb les possibilitats d’ús.

“Abans, quan parlàvem de tecnologia, ens referíem a ordinadors de sobretaula que demanaven instal·lació, configuració dels paràmetres al sistema operatiu, etc. En aquest aspecte, els fills se sentien més còmodes que no pas els pares. Però ara la tecnologia base és el telèfon mòbil. I d’això sí que, majoritàriament, en tenen tant pares com fills. Per tant, la distància s’ha reduït”, apunta Genís Roca.

En aquest nou context en què tant pares com fills utilitzen el mateix tipus de dispositius tecnològics, s’ha reduït la distància en l’accés, però no en l’ús que se’n fa, que segueix provocant fractures generacionals. A més, els experts coincideixen que el nivell sociocultural de la família cada vegada té més influència en els usos digitals dels fills.

"S’ha reduït la distància en l’accés, però no en l’ús que se’n fa, que segueix provocant fractures generacionals"

De fet, al Mobile World Congress d’aquest any s’ha presentat l’informe L’escletxa digital a la ciutat de Barcelona, on es mostren les diferències d’ús, d’accés i de qualitat d’ús en funció dels barris de la ciutat. L’estudi dibuixa que existeixen desigualtats entre la zona alta, on viuen famílies més benestants, i altres barris de classe mitjana o baixa: “La digitalització dels ciutadans augmenta a mesura que s’incrementa el nivell de renda del barri on viuen”.

I el nivell educatiu també és determinant a l’hora d’accedir a internet: “Tenir un baix nivell educatiu significa disposar de menys accés a internet des de casa i també des del telèfon mòbil respecte a la població amb nivell educatiu mitjà o alt”. Per això és tan important acompanyar i educar en els usos de la tecnologia.