Lidiu en parenting

Trinitat Gilbert

Una frase enginyosa es converteix en un llibre

Zoom

Arriba el dia que la criatura xerra i xerra pels descosits. I sovint són tan graciosos quan parlen! Llàstima que en aquell moment no tenim una llibre ni un bolígraf per escriure el que ens acaben de dir mentre passejàvem o érem al super o als gronxadors o de camí a l'escola o endreçant la casa o esperant-los al lavabo. Les diuen en el moment que menys t'esperes i ens aixequen un somriure o, senzillament, ens fan adonar que el món hauria de tenir la innocència que ells traspuen.

Les editores Berta Bruna i Pema Maymó, de Columna Edicions, em van encarregar que recollís frases dites per criatures per fer-ne un llibre, perquè totes dues estaven convençudes que els infants eren boníssims parlant. Per experiència pròpia, ho he comprovat però sóc la mare que mai no té el moment per escriure i recordar el que em diuen. De llibretes i bolígrafs a mà en tinc molts; la meva motxilla n'és un mausoleu, però, ja us ho dic, sóc de les que paro orelles del que em diuen mentre passegem, anem al mercat, a les botigues de barri, als gronxadors, a l'escola, endreço la casa o m'estic al lavabo esperant que la més petita acabi la seva feina. Sempre pensava “un dia m'ho he d'anar apuntant, un dia, un dia”.

La sorpresa va ser trobar-me amb famílies molt més organitzades que jo. N'hi ha que en tenen folis, molts folis, plens de les meravelloses paraules infantils. N'hi ha d'altres que les transcriuen al minut via Twitter i via Facebook, així que ja les hi tenen allà per sempre més. Un exemple del segon cas és el pare de la Clàudia, l'Oriol Marimon-Clos. Les fa conèixer a través del Twitter i després pot anar-les recollint en un suport més casolà, però s'assegura que l'oblit no li jugui una mala passada.

El sistema li va fantàstic. Tant, que quan li'n vaig demanar frases, me'n va donar per triar i remenar! Llegiu-ne algunes: “L'antibiòtic fa olor de fracàs”; “No és bo agafar diners de terra perquè potser un gos s'hi ha pipi”. “Si voleu que m'adormi, digueu-l'hi al meu cervell, que és el que mana sobre el meu cos”. “He descobert que llegir és com tenir la tele al cap”. I alguns diàlegs:

Pare: Mira, Clàudia, tinc més pits que tu.

Clàudia: No, pare, en tens dos com jo.

Una mare organitzada, que les escriu ben escrites les frases dels seus fills, és la Maria Lladó. El seu Dídac és tan imaginatiu, que sovint reia mentre preparava el llibre. Us en dic algunes: “Mare, tinc mal de cap, però tinc una solució. M'ha dit el meu amic fantasma que ell també en té, però que s'estira al sofà mirant els dibuixos i li passa. Ho puc fer?”

I els seus diàlegs són antològics:

En Dídac camina pel carrer amb la mare. Un testimoni de Jehovà els atura:

Mare: No, gràcies, nosaltres no hi creiem.

Dídac: En què no creiem nosaltres?

Mare: En Déu.

Dídac: En quin número creiem, doncs, nosaltres?

El mateix títol del llibre “Vull esmorzar petons” pertany al Dídac. Les editores el van triar per tendre, emotiu i perquè, per molt gran que ens fem, qui no vol esmorzar petons? Si es poguessin menjar de veritat, n'hauríem de dir “Vull menjar petons per esmorzar”, que en català correcte és com s'hauria de dir, però vam decidir optar per fer transitiu el verb “esmorzar” perquè els petons no es mengen literalment i perquè la criatura la va dir d'aquesta manera. Jo, que feia de notària transcriptora, l'havia de recollir així.

Un moment de l'any que als nap-bufs i els no tans nap-bufs deixen anar la imaginació i la verbalitzen és quan arriben les dates assenyalades i festives del calendari. Fixeu-vos com d'amoïnat estava en Víctor, de 7 anys, després d'haver fet la setmana de la ciència a l'escola i amb el Tió a casa: “La comunitat científica què pensa del Tió?”. O l'Aniol, de 4 anys, que a l'endemà d'haver conegut el Tió, que es va presentar a casa seva per art de màgia, diu: “Com es deia aquest animal que menja?”. O l'Aina, de 6 anys, que li va caure una dent en ple Nadal: “Aquesta nit, han de venir els angelets a casa per deixar-me un regal sota el coixí i es trobaran el Tió al menjador. Per un dia, els angelets i el tió estaran junts”.

Zoom

Quan la il·lustradora, la Marta Altés, va rebre les frases, va quedar bocabadada de com de surrealistes arribaven a ser algunes. “Són les que més m'inspiraven a l'hora de fer els dibuixos”. Per exemple, la del Roc, de 3 anys: “De gran, vull ser treballador o guepard”. O la conversa de l'Àlex, de 4 anys, amb el Pablo, de la mateixa edat:

Àlex: Quan sigui gran, jo seré un avi

Pablo: Quan sigui gran, jo seré un tauró.

“Em podia imaginar les criatures dient-les i reia mentre les retratava”, comenta la Marta, autora del conte No (Child's Play), que va ser seleccionat el 2012 pel prestigiós premi anglès Waterstones Childre'ns Book Prize.

Una de les frases-conversa que li va agradar dibuixar, la del Biel, de 7 anys:

Mare: No aixafis aquest caragol.

Biel: Per què no?

Mare: Perquè aquest caragol és un fillet, que té família. Què farà la seva família sense ell?

Biel: Tranquil·la, també he aixafat el seu pare i la seva mare. No en quedarà ningú viu.

O la de la mateixa Blanca, de 6 anys, que comença el llibre, a l'apartat de “Jocs”, dient: “Quan jugo amb la pilota invisible, sóc una crac; en canvi, amb la pilota de veritat, no”. I la de la Martina, de la mateixa edat, que encara fa somriure a la Marta quan la recorda:

Mare: Martina, no agafis cap galeta que les tinc comptades.

Martina: Doncs, torna-les a comptar.

Una altra història va ser dibuixar la portada del llibre. “Em va costar molt, perquè volia retratar el moment trapella en què la criatura pren un petó furtat dels pares”. Li va costar, però també assegura que el repte la va emocionar. “Fer il·lustracions per a un llibre fresc i emotiu, motiva”, diu la Marta. De fet, “vaig acabar fent pocs esbossos perquè estava tan inspirada, que de seguida em posava a fer els dibuixos finals”.

Finalment, he d'esmentar el pròleg. Està escrit pel director d'aquest suplement i del mateix diari ARA, en Carles Capdevila. Us en transcric una de les seves reflexions: “Els grans, que en teoria dominem la llengua, quan som pares, tirem d'arxiu i anem vivint de “ho faig pel teu bé”, “quan siguis gran ho entendràs” i “mentre visquis aquí faràs el que jo et digui”. I la canalla, que en teoria no domina encara la llengua, hi juga i en treu construccions brillants, originals. Això confirmaria la tesi que en realitat el llenguatge ens acaba dominant i limitant”.

I continu, en Carles: “Per això ens enamora tant viure de prop el procés d'aprenentatge dels fills. Per això a casa recordem les primeres passes dels nens, però també les primeres paraules, la primera frase subordinada o la vegada que el de tres anys ens va anunciar solemnement que de gran no tindria fills perquè “la vida dels pares és molt complicada”.

Complicada, sí, però plena de bons moments, com les que ens fan passar ells quan obren la boca i intenten atrapar el món.

Zoom