Som taronges senceres

Coincideixo amb altres separats i separades amb criatures a qui la idea de tornar a viure en parella ens fa mooolta mandra. I per què? ¿Hem quedat escarmentats i ja no volem tornar-hi? No. ¿Ens encanta estar sols? Tampoc. ¿Hem de fer la cabra boja durant una bona temporada, com si tornéssim a ser joves? Tampoc no és això. Però no ens és gens fàcil, ni a nosaltres mateixos, explicar per què. Els que pensem així tenim alguna cosa en comú: som separats i separades amb la custòdia compartida, i mantenim unes relacions correctes, fins i tot bones, amb els nostres ex. Això vol dir que continuem fent de pares i mares, i n'estem raonablement satisfets. L'objectiu de la maternitat o la paternitat ja l'hem assolit, no ens cal tornar-hi ni compartir-lo amb ningú més. Al contrari, quina mandra barrejar els nens amb les noves relacions!

A més, molts de nosaltres, i les dones són les que remarquen més aquest fet, gaudim de vides paral·leles: ens dediquem als nens, que són prioritaris durant els dies que els tenim, i fem la nostra vida els altres dies. "M'ho passo molt bé fent de mare quan els tinc, i m'ho passo bé amb la meva nova parella quan no els tinc. Què més vull?"

Certament, si la mare que diu això s'emboliqués a viure amb algú, aquestes vides paral·leles, més o menys distants, deixarien de ser-ho. I, per ara, aquestes dues vides són el millor que té: els nens ja no són el centre exclusiu de la seva vida, i la seva relació de parella deixa més espai per a cadascú i té poques possibilitats de tancar-se en ella mateixa i d'acabar ofegada.

Crec que està bé que els nens vegin i visquin aquest model. Fins fa ben poc pensàvem que els pares o mares separats que no refeien la seva vida convivint amb una nova parella era perquè no en trobaven. Ara, per sort, formem part d'una mena de tercera via que, de fet, té una extraordinària similitud amb els nous models de convivència de parella que practiquen els joves: junts, però separats. Els joves, com els separats veterans, saben que en aquest món ja no hi ha prínceps blaus. Ni mitges taronges: tots som taronges senceres, i si estem junts és per ser dos, no per ser una mena de cosa difusa que vol simular que és un. Els fills educats en aquesta cultura sabran construir relacions de parella més bé que nosaltres. D'això es tracta.