Reunir-se aquestes dies a les llars d'infants, escoles i instituts és un exercici dolorós. El desconcert, la por i la falta de perspectives s'han arrapat molt fort a les ganes de fer la feina. A poc a poc hem entrat en el túnel que comporten les retallades i preocupa el paisatge glaçat que s'endevina més enllà de la foscor.
Ja podem celebrar reunions per comentar els resultats de les proves de les competències bàsiques i proposar canvis per millorar els nivells dels alumnes. Ja podem redactar la memòria anual i veure quins objectius pretenem assolir per incloure'ls en el pla anual del curs vinent. Ja podem consensuar indicadors de qualitat, expressar-los de la manera més concreta possible per facilitar la seva avaluació. Ja podem… El que plana i aplaca cada un d'aquests intents de millora són qüestions vitals per al bon funcionament, com l'augment de les ràtios, de les hores lectives en detriment de la feina de coordinació, l'absència d'una formació feta en condicions, etc. I és així per una raó ben senzilla: perquè tot plegat comportarà suprimir suports, modificar a la baixa maneres d'organitzar i coordinar la feina, fer mans i mànigues per cobrir baixes…
Són moments difícils i només hi ha una manera de fer-hi front: mostrar amb petits actes que hi ha un compromís amb una educació pública de qualitat. És l'única medecina que tenim quan, en sentir les notícies, ens vénen als llavis els versos de la Vaca suïssa que va fer famosa Pere Quart: "[…] Aneu al botavant / vós i galleda i tamboret de fusta!"
