"Per sistema, el mestre té raó"

Els primers anys van ser molt estressants. Les nenes dormien malament i ho portava fatal.

Què faries diferent, ara?

Quan eren petites sentia una mena de responsabilitat que m'empenyia a creure que ens n'havíem de sortir tot sols, que no podia deixar les nenes un cap de setmana amb els avis només perquè jo necessitava dormir. I ara penso que ho hauria d'haver fet. No hauria passat res si m'hagués deixat ajudar.

Pot servir de consell per als que s'hi troben.

Reconec que estic gaudint més d'aquesta edat que quan eren tan petites. Quan ha calgut també m'he estirat a terra per jugar, però m'ho passo millor ara quan seiem i parlem de tot, del que senten o opinen. Ja arribarà l'adolescència, quan sembla que tot es complica.

Quins són els millors moments?

Doncs quan m'expliquen coses, encara que sigui un disgust que han tingut. Aquest moment d'intimitat, d'escoltar-les, m'agrada molt. També m'entendreix veure la relació que tenen amb els avis, quan els fan preguntes sobre com eren les coses abans. I també sento curiositat per veure com es relacionen amb els amics, com parlen entre ells, les confidències que es fan. Totes dues escriuen un diari i m'agradaria que un dia me'l deixessin llegir.

I què et fa patir?

L'assetjament escolar. No perquè elles l'estiguin vivint, sinó perquè en conec casos, no a la seva escola, i sé que sovint no se sap com actuar. I, pel fet que són nenes, també em comença a preocupar l'obsessió per l'aspecte, perquè ja comencen a parlar de roba, de marques, de la silueta, del pes. Hi ha molta pressió en aquest aspecte, molta més de la que jo recordo a la seva edat, quan per mi no existien les marques. Jo em vestia com em deia la mare. Quan era petita, estar prim o gras no era un problema.

No tant com ara, això segur.

I una altra cosa és aquesta mania que tenen alguns pares d'entrar en un terreny que és pròpiament de les criatures. Per exemple, dues nenes s'estiren els cabells al pati o discuteixen per una diadema i els pares de l'una ja volen parlar amb els de l'altra. Però, si és una cosa entre nenes! És un conflicte que pertany a l'àmbit escolar. Els nens han d'aprendre a resoldre les seves diferències i, si no se'n surten, ja hi ha un mestre a qui recórrer.

Alguns no se'n fien, dels mestres.

D'una banda hi ha una protecció excessiva i de l'altra, i això sí que em dol, hi ha una desconfiança cap al mestre. Exigim a l'escola que ensenyin als nens a fer-ho tot però no hi confiem. Com quedem? De vegades un fill et diu que el mestre l'ha renyat. Doncs, per sistema, el mestre sempre té raó. En això no hi ha discussió. Cal sentir complicitat amb els mestres i reforçar sempre la seva autoritat.

Donar suport al mestre és ajudar el teu fill.

La sobreprotecció dels fills fa que alguns pares vegin la feina que fa el mestre com una amenaça. M'ha passat de reunir-me amb els mestres i felicitar-los i veure la seva cara de sorpresa. I és que normalment els pares hi van a parlar amb una llista de reclamacions.

Com les veus, les teves filles?

Veig que ja no em necessiten tothora, que cada cop són més independents. Veig que ja hi ha coses que comencen a ser més importants per a elles: les seves amigues, les seves aficions... Tot això ja comença a passar davant de la relació que tenen amb tu. A poc a poc, es van allunyant. Ja comencen a demanar aquesta distància. Em demanen si poden quedar-se a dormir a casa d'una amiga o anar de colònies. Ja gairebé et fa vergonya preguntar-los si enyoraran els pares. Enyorar?, deuen pensar. Què vol dir aquesta paraula?