28/07/2012

I si s'hi acostuma?

2 min

Portes la teva filla cada dia en un cotxet durant dos o tres anys i, al final, què passa? ¿S'hi acostuma i va en cotxet tota la vida? No, al final camina com tots, quan li arriba l'edat de caminar.

Canvies al teu fill el bolquer entre quatre i vuit cops als dia durant dos o tres anys (uns 5.000 bolquers o més). ¿S'hi acostumarà i portarà bolquers tota la vida? Esclar que no! ¿I els que et diuen que li retiris cada dia la pell del penis? Mira que si s'acostuma a això... La seva pròpia mare! Però no, no et preocupis. El prepuci (la pell del penis) no s'ha de retirar, perquè és inútil i perquè hi ha el perill de causar una ferida i una fimosi. Però que s'hi acostumi i ho demani tota la vida, d'això no hi ha cap perill.

És evident que els nens fan centenars, milers de vegades coses pròpies de nens, i que quan creixen les deixen de fer. No perquè hàgim trencat el costum ni els hàgim educat , sinó perquè s'han fet grans. Ningú no et dirà que no li posis mai bolquer, que no el banyis o que no li rentis la roba perquè s'hi acostuma i ho demanarà tota la vida... Però molta gent et dirà que no l'agafis a coll, perquè mai caminarà; que no deixis que s'acostumi a "sortir-se amb la seva". I, sobretot, que no te'l fiquis mai al llit. Perquè amb el llit dels pares sempre sorgeix una mena d'acostumament a primera vista: un cop, un tan sols, que dormi al vostre llit, i no en sortirà mai.

Quan els nens són petits, qualsevol petit costum (o la seva absència) ens sembla transcendent. Com si tirar el menjar a terra, trepitjar els bassals o xuclar-se el dit fossin l'inici d'una carrera criminal que s'ha de tallar de soca-rel (quan en realitat són coses pròpies de l'edat, i si de veritat agafa el costum de trepitjar els bassals tota la vida, tant de bo fos aquest el problema més gran que ha de tenir!). Sembla cosa de riure, però no en fa. Per aquesta estranya teoria de l'acostumament , molts pares pateixen. Pares que no s'atreveixen a consolar el seu fill que plora. Que passen la nit fent viatges per anar a veure la nena que es desperta cada mitja hora (però, això sí, a la seva pròpia habitació, com Déu mana). Pares que es converteixen en esclaus de les rutines, perquè els nens "necessiten rutines" i els has de banyar cada nit encara que avui no et vagi bé.

Pares que se senten amenaçats, sempre a punt de perdre l'autoritat i el respecte si el nen fa qualsevol petita cosa que no estigui al guió. "Que t'ha pres el número, que són molt llestos, que saben llatí". Pares que pateixen, i nens que pateixen més encara, per unes teories pedagògiques que només semblen versemblants vistes de molt, molt lluny.

stats