"Per què són tan diferents?"

Una vegada vaig fer servir el meu ofici de guionista per resoldre un problema.

Quin?

La gelosia, que és una de les coses més difícils de negociar. La majoria de sentiments són nets, però la gelosia és un sentiment brut. A ningú no li agrada sentir-se gelós. Quan se'n senten, als nens els sobta molt. El gran tenia set o vuit anys quan va néixer el petit, i va començar a patir una gelosia important. El feia patir. Així que un vespre vaig seure al costat del seu llit i vaig inventar-me una història, la del Mag de les Mil Paraules.

Explica-me-la.

Una vegada, fa molts anys, quan jo era petit, va néixer un germanet més petit, el Toni, i allò em va fer sentir molt inquiet. I com que no sabia què em passava ho vaig anar a dir al meu pare, i ell em va dir que el que calia fer era anar a veure el Mag de les Mil Paraules. "I qui és el Mag de les Mil Paraules?", li vaig preguntar jo. Doncs és un mag que, quan li expliques què et passa, et busca una paraula i et diu com s'anomena aquesta cosa estranya que tens. I així ho vaig fer i em va donar una paraula, la paraula gelosia .

Molt savi, aquest mag.

Llavors el meu fill se'm va quedar mirant i va dir: "Esclar, això és el que em passa a mi". I a partir d'aquell moment es va calmar. Va entendre que el que patia era una cosa que ja havia patit abans el seu pare, que era una cosa normal, una cosa que tenia nom, i que no passava res.

Què et va sorprendre, quan vas ser pare?

Que els fills fossin tan diferents. Per què? D'on els ve, això? Els meus ho són molt. I quan penso en els meus germans, també ho érem molt, de diferents. La cultura, l'educació, el que intentes explicar als fills es construeix sobre una base que ja existeix. És curiós, això. Al final les coses s'acaben transmetent per pluja fina i ells van incorporant allò que tu intentes fer en el teu dia a dia. Sovint són coses tan elementals com dir gràcies, saludar la gent o ser endreçat. Això es transmet sense necessitat d'insistir.

Què us agrada fer junts?

Durant molts estius vam viatjar plegats. Fèiem una cosa que ara ells ja no volen fer. Érem un grup d'amics, tres famílies amb fills, que cada estiu marxàvem una setmana o deu dies a un país d'Europa, per anar-hi en bicicleta. Per mi pujar a la bicicleta és ser feliç. Vam visitar Holanda, Irlanda, Portugal, Espanya, Alemanya, Itàlia, França, Txèquia...

Deunidó.

Un any vam sortit tots quatre de casa en bici, les vam pujar al tren que ens va dur a l'aeroport i vam sortir de l'aeroport de Dublín pedalant. I a la tornada igual. Vam arribar a casa en bicicleta.

Explica'm algun record més.

Quan jo era petit em van dur a dormir a casa d'un amic. Era dimecres i després de sopar amb la família de l'amic, el seu pare ens va portar al cinema. Va ser fantàstic, i jo he volgut fer el mateix amb els nebots o amb els amics dels meus fills. He volgut que, algun cop, vinguessin una setmana a viure a casa.

Una setmana sencera?

Als nens els va molt bé veure com és la vida en una altra casa, saber com ho fan uns altres pares. Aquella setmana els portava a l'escola, els ajudava a fer els deures. M'agradava molt fer-ho.

Com era casa teva?

Hi havia una cosa collonuda dels meus pares, i és que mai els vaig veure discutir, mai. Sempre que ell arribava, la mare anava a fer-li un petó. I quan marxava l'acompanyava a la porta i li feia un altre petó, fins gairebé al final, quan ja no era ben bé ella perquè patia Alzheimer. I quan ja no hi va ser, el pare va continuar fent una cosa que m'impressionava. En arribar a casa, obria la porta i deia: "Hola, Rosor".