TRINITAT GILBERT

La primera educació dura tota la vida

Afirmar que el futur d'un infant es decideix en la primera infànciaés rotund, però mestres i neuròlegs asseguren que és molt important

La primera educació 
 Dura tota la vida / FOTO: CÈLIA ATSET Zoom

La primera educació, la dels 0 als 6 anys, és la que dura tota la vida. És una sentència rotunda, que professors i neuròlegs corroboren. "La quantitat i la profunditat dels aprenentatges que rep la criatura els primers anys de la seva vida són els més importants que rebrà en tota la seva vida", diu M. Antònia Pujol, especialista en educació infantil.

"Aprendran hàbits -els físics, esclar- com menjar, caminar, vestir-se i desvestir-se, però també els de pensar, parlar, socialitzar-se, conviure i acceptar els companys", continua explicant Pujol. L'etapa de 0 a 6 anys posa les bases de la vida social, i per això "són tan importants les llars d'infants i l'educació infantil". És més, "tot allò que l'infant no hagi après abans dels 6 anys segurament ja no ho integrarà, no ho farà seu, i serà irrecuperable". Per exemple, els hàbits relacionats amb les vies sensorials: hi ha criatures crescudes a Catalunya que no saben distingir fonemes catalans, com ara la essa sonora i la essa sorda; o les percepcions visuals dels colors. Tant un aspecte com l'altre es treballen a les llars d'infants i a l'escola, "a través del joc, esclar, perquè el joc és una via d'aprenentatge essencial". M. Antònia Pujol remarca el joc perquè "sovint se sent a dir que a les llars d'infants i a l'educació infantil, de 3 a 6 anys, les criatures només juguen. Com si fos poca cosa! És justament a través del joc que estan aprenent".

Ningú no dubta que en família també s'educa, però a les escoles hi ha persones professionals ben preparades i uns espais organitzats per dedicar-se exclusivament a les criatures, uns materials adequats i sobretot altres infants per poder compartir i conviure. A casa, "els pares han d'empènyer el dia, han de fer la bugada, han d'anar a comprar, han de cuinar... És normal que no puguin dedicar el 100% d'atenció a la criatura perquè a casa hi ha altres tasques que s'han de fer, cosa que en cap moment vol dir que les famílies no estaran per la criatura i que no li ensenyaran res; escola i família han de col·laborar i han d'anar juntes pel mateix camí".

El metge especialista en neurologia Nolasc Acarín escriu al llibre El cerebro del rey (RBA) que "per aconseguir la precisió i la configuració complexa del cervell adult és imprescindible que estigui prou estimulat des del naixement". Durant els primers mesos i anys de la vida de l'infant, el cervell humà té un desenvolupament neuroplàstic frenètic. "En l'adolescència s'estabilitza, i comença la decadència a partir dels 20-25 anys, tot i que amb un entrenament adequat una persona pot estendre l'aprenentatge fins més enllà dels 80 anys", apunta.

Sigui com sigui, Nolasc Acarín manté que "l'estructura cerebral es forma amb una qualitat o una altra segons els estímuls que hagi percebut durant la primera infància". I just això és el que diferencia una persona de les altres, i fins i tot la diferència es pot percebre entre germans.

El pes del bagatge

Cal tenir en compte que en una societat diversa, el bagatge d'una criatura pot ser oposat al d'una altra. Ara bé, "en una escola totes les diferències produïdes per l'entorn es llimen i, per tant, tots els infants tenen les mateixes oportunitats", diu Teresa Núñez, mestra de primària de l'escola Tabor de Barcelona. L'entorn, la família, condicionen l'infant i per això, diu Núñez, "l'escola té un paper compensador, per això com abans comenci l'escolarització, millor".

A Catalunya, l'educació obligatòria és a partir dels 6 anys. "Les criatures que arriben a primer de primària sense haver estat alfabetitzades ho tenen més difícil, perquè des de les llars d'infants i des d'infantil es fa la feina prèvia de lectoescriptura". Esclar -continua explicant la mestra- que la família també pot haver fet una gran feina a casa, i la criatura ho pot haver adquirit igual que ho hauria fet a l'escola. Sigui com sigui, la lectoescriptura és pal de paller, sobretot "en una societat tan alfabetitzada com la nostra", precisa Núñez. I això cal tenir-ho present. Perquè si la criatura no ha fet els passos previs abans dels 6 anys, "estarà en desavantatge amb la resta de companys", cosa que tampoc no voldrà dir que no pugui aprendre a llegir i a escriure correctament. De fet, fins a segon de primària es considera que la lectoescriptura és un procés d'aprenentatge, i és normal que hi hagi ritmes diversos.

Per la seva banda, la mestra Anna Trabal, de l'escola Fluvià de Barcelona, remarca tot allò que s'aprèn en grup en l'etapa de 3 a 6 anys. "El treball cooperatiu, essencial per a la vida adolescent i adulta, s'aprèn des de petit, quan saben que tots són importants per aconseguir una fita, que cadascun d'ells ha de fer el millor que sap fer perquè el grup se'n surti". A més, "les criatures han d'aprendre que s'ha d'incorporar l'opinió de tots els companys de classe". Són estratègies que perduren, assegura Trabal.

Construint el cervell

Finalment, Rafel Bisquerra, director del postgrau en educació emocional de la Universitat de Barcelona (UB), recorda que els aprenentatges de 0 a 6 anys són decisius per a la construcció de l'arquitectura neuronal del cervell. "S'ha arribat a dir que gran part del futur de la criatura es decideix de petit; jo no hi estic d'acord al 100%, perquè penso que es pot aprendre durant tota la vida, però certament és molt important". I ho és per al desenvolupament cerebral i també per a les habilitats i competències socials. "Com més aviat les conegui, abans madurarà com a persona".

Rafel Bisquerra també sosté l'opinió que la criatura, a casa, pot assolir els mateixos objectius que altres nens que hagin anat a una llar d'infants i a l'educació infantil. Ara bé, "si els pares treballen, les llars d'infants i l'educació infantil poden complementar algunes mancances per falta de temps. A més, contribueixen a la socialització de la criatura, a partir de la qual es poden treballar molts valors". En aquest sentit, Maria Ferrer, professora del departament de pedagogia aplicada i psicologia de l'educació de la Universitat de les Illes Balears (UIB), diu que si la criatura és a casa amb els pares i, a més d'educar-se amb ells, té un context social ric -perquè té contacte amb altres criatures i famílies als parcs, en cases d'amics, en espais on pot conèixer-ne la diversitat i on poden haver tingut estímuls-, es pot arribar al mateix nivell social que altres criatures que hagin assistit a llars d'infants i a l'educació infantil.