"La por et fa entendre els pares"

"La por et fa entendre els pares" / FOTO: CRISTINA CALDERER Zoom

Quan ella juga, si veu que te l'estàs mirant, es cohibeix. Juga menys. Només quan sap que no la mires desplega tota la seva fantasia. A mi em passava el mateix. Jo jugava molt sola, davant del mirall.

Del mirall?

Sí, i em molestava molt que mentre era davant del mirall entressin el pare o la mare. Em tallava tot aquell món, tota aquella història. Una altra cosa que li agrada fer a la Rita és invertir els papers. A mi em diu: "Va, vine, petita", i entrem en el joc. Ella fa de mare i jo de filla. És un joc molt útil per explicar-li coses, per fer-li entendre situacions des de fora.

¿Algun truc per quan s'enfada?

Caure de cul. Això sempre funciona. Fer el pallasso no falla mai.

I els contes?

Els representem. Ella demana que els hi representis. Per exemple, la història de sant Jordi. Però ha començat a passar una cosa curiosa, i és que ella ja no vol ser cap dels personatges, ella prefereix només mirar-s'ho.

Per què?

Perquè s'implica molt en tot el que passa i això la fa patir.

Justament la llegenda de sant Jordi és una mica bèstia.

En el conte dels tres porquets el llop demana: "Que puc entrar?" "No", li respon un porquet. "Doncs bufaré i bufaré..." Però va passar que, a partir d'un dia, la Rita va voler que quan el llop demanava d'entrar el porquet li digués que sí, que el deixés passar abans no li ensorrés la caseta. I des de llavors aquest conte va canviar. I resultava que el llop podia entrar a la caseta i coneixia els porquets i xerraven: "Hola, què tal? Com esteu?" Preferia un conte més de bon rotllo.

Genial, perquè els contes tradicionals són cruels.

¿Recordes els dibuixos de Marco i de Heidi? Eren un drama. El pobre Marco, per l'Argentina, tot sol, buscant la mare. I la Heidi, abandonada pels pares, se n'anava a viure amb l'avi, a la muntanya. I la Clara no podia caminar. La cançó de Marco feia: " No te vayas, mamá. No te alejes de aquí. Adiós, mamá, pensaré mucho en tí". Ara no podria mirar aquests dibuixos.

Parla'm de les joguines.

Això dels regals i les joguines és una bogeria. M'hauria agradat fer-ho diferent però ja no hi sóc a temps. Casa nostra no és un Chiquipark, és Eurodisney. Aquest any intentarem fer uns Reis una mica més coherents. Mira, quan la Rita va fer tres anys vam fer una festa i vaig dir a les mares dels seus amics que no li portessin res, que vinguessin sense res perquè el regal era que hi fossin. La festa era el regal.

Ben vist.

I és que els nens s'atabalen amb tantes coses. Convides 15 nens i et trobes 15 paquets i la festa ja és només obrir regals. Al final la criatura els obre sense cap interès. Queden emborratxats. Tinc una amiga que és estricta amb això i si et presentes amb un regal s'emprenya.

Què et fa patir?

En un parc, quan veus que la teva filla s'acosta a un altre nen i que el nen no li fa cas. Això et trenca el cor. Per això, quan penso que els nens d'una classe fan el buit a algú, ha de ser molt dur per al nen i per als pares. És molt important ensenyar al teu fill que no faci el buit a altres nens. Si tens un nen fort li has d'ensenyar que pot fer mal a altres nens.

El dolor sempre és present.

Quan tens un fill t'apareixen moltes pors. Aquestes pors et transformen en pare. I reconèixer aquestes pors et fa col·lega dels teus pares. Llavors entens millor els seus sentiments perquè entens quines eren les seves pors, unes pors que ara són les teves. Tot això, si no tens un fill, no ho pots entendre. I és que en el món hi ha dos bàndols: pares i fills. I quan ets mare canvies de bàndol.e