EVA BACH

Mentre plores, t'acarono

Una de les primeres columnes que vaig escriure en aquest suplement portava per títol "Plora si en tens ganes, fill meu". Sóc partidària que criatures i adults puguem plorar si en tenim ganes. El plor és una forma natural del nostre organisme per expressar i autoregular la tristor i a vegades s'extingeix per si sol només permetent que es manifesti. Però respectar la seva necessitat no significa deixar-lo ser fins a les últimes conseqüències. Que sigui un mecanisme biològic reequilibrador no vol dir que totes les formes, intensitats i durades del plor siguin beneficioses. Per això un dels objectius de l'educació emocional ha de ser oferir a les criatures recursos que les ajudin a canalitzar-lo i a mantenir-lo dins la frontera del plor saludable. I un altre objectiu, tant o més important encara, és que pares, avis i educadors siguem capaços d'acompanyar i consolar el seu plor.

Consol i estimació

Un acompanyament que pot prendre formes molt diverses, però que hi ha de ser d'alguna manera. ¿A algú se li acut un mecanisme reequilibrador més potent que la presència, el consol i l'estimació adulta? De la mateixa manera que permeto als meus fills, alumnes i altres criatures de la meva vida que plorin si en tenen ganes -fins i tot els dic explícitament que poden fer-ho-, acostumo a fer el que està a les meves mans per evitar que ho facin indefinidament i de qualsevol manera, i que ho facin completament soles o sentint-se soles. Sempre que puc i ho veig oportú, els ofereixo la meva mà, els meus braços, la meva escolta, la meva falda o les meves carícies. Els brindo un consol que procuro que sigui respectuós i tendre, i que es faci present per al que la criatura necessiti. Un consol que l'acarona dolçament, que li regala una paraula reparadora, que l'embolcalla amb una abraçada afectuosa o que simplement es limita a respirar en silenci al seu costat.

Oferir consol és un gest amorós delicat i balsàmic, a banda d'un dels baluards de la resiliència o la fortalesa interior. Deixar plorar sense límits i sense cap mena d'intervenció suposa, com a mínim, un malentès i pot tenir un punt d'abdicació de responsabilitats i de deshumanització.