Flors de Bach
EVA BACH

Tenim una pena, però no fem pena

Ala meva família, com a totes les famílies, hem patit pèrdues que ens han omplert de tristor i ens han deixat grans buits. La mort del meu pare i la de la meva àvia materna, tots dos encara joves i plens de vida, són dues de les més grans. Són penes que portem al cor i que ens acompanyaran sempre, ara ja més dolçament, atès que el temps transcorregut és prou ampli perquè la seva acció reparadora s’hagi deixat notar. Precisament perquè ja puc mirar-m’ho amb perspectiva, puc afirmar que de les tristors a vegades en neixen flors. Que les penes, un cop elaborades i integrades, ens poden deixar també alguns guanys. El meu interès per atendre i comprendre les emocions humanes està relacionat amb aquests dos episodis de la meva història personal.

La meva vocació de promoure el creixement interior i la salut emocional té a veure amb les dificultats i mancances que, en la meva adolescència, vaig detectar que hi havia pel que fa a l’expressió i gestió de vivències i sentiments difícils com aquests. D’alguna manera, les penes viscudes m’han ajudat a fer la tasca que faig amb sentit i, encara que sigui indirectament, m’han acabat reportant alegries. Però si ha sigut així és en gran mesura perquè la mare i els avis no es van recrear mai en la pena. I, per sobre de tot, no van voler fer mai pena. El matís és important.

Amb dignitat i fortalesa

Tenir una pena gran normalment no s’escull. Fer pena ja depèn bastant més de les actituds personals i jo ho trobo una mica penós. Per a mi ha sigut de gran ajuda no haver-me sentit mai mirada com una pobra òrfena i això ho dec als de casa. Agrairé sempre a la meva família que en comptes de compadir-me i dir-me “Ai, pobreta”, m’ensenyessin a portar la pena amb dignitat i fortalesa. És evident que la manera com un ho porta condiciona la mirada dels altres i la mirada dels altres influeix en com ho portem.

Quan sentim llàstima per una persona, li carreguem una llosa i li restem dignitat i força. La llàstima és una compassió mal entesa que fa més mal que bé. La compassió que ajuda és la que acompanya amb tacte i respecte pel dolor de l’altre, però el segueix veient com una persona digna i capaç, per molt gran que sigui aquest dolor.