La setena hora
JAUME CELA & JULI PALOU

El pare ha de seure

Parlem per dir allò que pensem. ¿Segur? ¿No hi ha trampes en la comunicació?¿La competència comunicativa consisteix a aprendre a parlar per posar en safata les nostres reflexions a l’abast d’un altre, anomenat receptor? ¿Tot plegat és així de senzill? Qualsevol que s’hagi aturat una estona a pensar en aquests interrogants haurà constatat que hi ha més gruix en tot plegat, perquè les paraules mai no surten d’una boca innocent per endinsar-se en una orella encara verge.

Observem com funciona una situació comunicativa ben coneguda. El context és el següent: un jove arriba a casa i fa saber als seus pares que ha trobat feina. Tot acte comunicatiu relliga el passat amb el futur. El passat, en aquest cas, és una situació preocupant relacionada amb l’atur juvenil; el futur és accedir a una sortida professional, a una possible autonomia que se situa més enllà de la dependència del pare i de la mare.

Quan el noi entra al pis, el pare, que llegeix el diari, se’l mira i segueix llegint. No especula sobre res. Per tant, entra dins de tota lògica que el fill el prepari per rebre la notícia amb un: “Papa, seu”. Qui parla, en aquest cas, espera de qui escolta que en sigui un bon receptor. I poca cosa més.

Mare, no ploris

La mare rega les plantes, però això no impedeix que amb el seu cos segueixi els moviments del fill. No té pèrdua l’ús del connector “fins i tot” a: “Fins i tot prepara el cafè ell... Alguna cosa passa”. Però no ens aturarem aquí. L’important ara és adonar-se que la mare se situa en el paper de receptora que ha de rebre una notícia que trastocarà el món quotidià. Com que el noi la coneix, li demana: “Mare, no ploris”. Si del pare n’esperava la recepció, de la mare n’espera la reacció. O així ho deixa entendre.

Afavorir la competència comunicativa és tan complex com apassionant. Perquè no parlem per dir el que pensem, sinó per provocar canvis en el pensament, el sentiment i les accions de qui escolta. Per ensenyar a comprendre els altres, fins i tot més enllà del que diuen, hem d’ensenyar a parar l’orella, a seguir els seus moviments, els seus gestos i les seves accions. Tot plegat, sense deixar de preguntar-nos per quin motiu entenem amb tanta facilitat un anunci on els homes són els que seuen i llegeixen el diari, mentre que les dones fan i, perquè fan, ploren.