Per vacances, no fer res
Ja ho sé que no tothom fa vacances a l’agost. Jo mateixa, tot i que sempre faig les vacances en aquest mes, ara que escric l’article i encara falten tres setmanes perquè arribi aquesta data, no sé si el que faré seran vacances o què serà. Aquest és un any estrany i capgirat en què porto quatre mesos sense treballar i alhora treballant molt. I el mateix amb els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC), perquè portem mesos estant molt junts i alhora anant cadascú a la seva.
Per això, i perquè tinc el cervell trinxat, i perquè l’estiu i les vacances estan fetes per prendre orxata i descansar, m’he proposat un repte dificilíssim: no fer res. No fer ABSOLUTAMENT res. Durant uns dies, ni que sigui. I per no fer res no penso fer ni articles especials d’estiu.
Que ningú pensi que abandonaré les meves responsabilitats de progenitora. Només que seré escrupolosa en la definició de “responsabilitat” i no em passaré ni un gram.
I tampoc té a veure amb el fet de l’edat dels MEC. Esclar, si fossin més petits les meves responsabilitats serien més grans i tot seria més cansat. Però llavors, si fossin més petits i preguntessin constantment on són els calçotets, els escubidús per fer manualitats o la llibreta dels deures, jo els trauria un cartell amb un missatge escrit: “Si tu em preguntes què és Google... Gooogle ets tu!” O bé deixaria que es vestissin sols tot i que triguessin mig estiu per encertar els camals dels pantalons. O permetria que el terra quedés empastifat de macarrons a canvi que mengessin de manera autònoma.
Però ara ja mengen i es vesteixen sols, i el missatge escrit no cal. Tot i que continuen preguntant-me on és això i allò. Però els escric un WhatsApp en què dic: “No sé, busca tu”, i aquí s’acaba la conversa. Ara la pressió és més interna, més meva. Més aquella veueta horrible que et diu: “Hauries de fer això i allò”, “Estaria bé que anéssiu aquí i allà”, etc. Per això, per vacances em proposo no pensar, no elucubrar, no planificar, no avançar i deixar-me anar en la meravella que és el mes d’agost.
No el passaré tot amb ells, coses de famílies reconstruïdes, però durant la nostra quinzena procuraré ser-hi. Ser-hi i prou. Ser-hi i proposar el que ens vingui de gust a tots plegats, el que haguem decidit. I que cadascú faci el que li toca i punt. Ah. I gaudir, que ja és molt.