Quarantena

Demà acabaré una nova quarantena aquí a Anglaterra i, contra tot pronòstic, no podria estar més content. Sí, ja sé que aquesta alegria per sortir de casa d’una punyetera vegada hauria de ser la cosa més lògica i normal del món. El problema rau en el fet que aquest home que us està parlant no és precisament un prodigi de normalitat ni de lògica. Vull dir que a mi estar tancat a casa em sembla el més semblant a la felicitat absoluta.

Dir que soc una mica casolà és com dir que Adolf Hitler va ser una mica nazi, és a dir, un eufemisme difícil de sustentar. Ep, i no és que en vulgui fer proselitisme ni que ho recomani a tothom, no és això. Reconec que amb tant de temps tancat a casa acabes fent cara d’armari encastat, per no parlar de la tendència gens recomanable d’anar despentinat i sense afaitar i de portar cada dia el mateix xandall rònec ple de taques d’oli. Tot això és cert. Però també he d’admetre que estant a caseta no m’he avorrit mai.

Suposo que per tot això, per aquest esperit anacoreta tan arrelat al meu ADN, aquestes primeres quarantenes que he hagut de patir (ja vaig per la tercera) no m’han suposat cap trauma irreparable. Com a molt m’ha empipat una mica la conya que s’han gastat la meva dona i el meu adolescent amb la meva plàcida adaptació a la nova normalitat. La frase “Tu vas néixer per estar confinat” s’ha repetit amb una freqüència una mica exagerada per al meu gust, per no parlar dels comentaris irònics sobre el disgust que tindria quan s’acabés tot plegat.

Passa, però, que entre poc i massa la mesura passa, que deia la padrina. I de la mateixa manera que al tercer dia de menjar sobrassada, per molt que t’agradi, l’acabes avorrint per sis mesos, jo amb aquest darrer confinament n’he quedat tip per unes quantes dècades. Vull dir que continuo pensant que la gent que no sap estar tancada a casa és o bé perquè viuen a la casa equivocada o potser perquè són tan pesats que no se suporten a ells mateixos, però ara també he entès que, per molt casolà que siguis, també va bé ventilar-te el cos -i sobretot l’ànima-, sortir a l’aire lliure o anar a la plaça i fer-la petar amb amics i desconeguts. Coi de quarantena, tu! Tants anys tancat a casa i al final resultarà que la vida de debò, la que realment importa, és la que passa al carrer.