'Tempus fugit'... i no passa res
He tingut una conversa amb la major d’edat a càrrec (MEC) número 1. Una conversa adulta. Ens hem explicat, ens hem desvelat, ens hem confessat, hem opinat, hem rigut i ens hem emocionat. M’ha escoltat i jo l’he escoltat. I dic que ha sigut una conversa adulta pel contingut i per la profunditat. Per la maduresa del discurs i del contingut. Per la naturalitat amb què l’hem establert, mentre sopàvem uns seitons arrebossats, ella i jo, soles a casa, oh, miracle.
S’ha fet gran, durant els mesos que ha viscut fora, en un país estranger sense subministrament constant de vitamina D. S’ha fet gran i no ha tornat canviada, que la paraula canvi és massa radical, però sí amb una mirada tres passos més enllà de quan va marxar. Li vaig dir que s’havia convertit en un Pokemon evolucionat i vam riure. Quin gran regal, l’humor, per treure pes a les grans veritats sense deixar de fer-les evidents.
S’ha fet gran i, per tant, ja no és una MEC petita o mitjana, ja no és una adolescentis comunis torracollons o una prejove de maduresa variable. S’ha fet gran amb tot el que comporta: una maduresa estable amb un nivell variable. Ja no és petita, ni tornarà a ser-ho ni reclamarà atenció de manera inconscient. Ho farà a consciència. No bramarà desesperada perquè no pot assumir les sumes portants, demanarà ajuda. No em gastarà el nom de guerra “mama”, però l’escriurà mil cops al WhatsApp per comunicar-se amb mi.
Ja no serà petita mai més i a mi no em dol. I alhora sí. Perquè la velocitat del temps té una explicació inexplicable, com la física quàntica, i ara voldria tornar enrere per estar de manera diferent amb ella. Per no anar tan accelerada. Per no voler endreçar tant. Per ficar-me-la dins el llit cinquanta mil vegades més. Per engegar-ho tot a pastar i estar més per ella. Per abraçar-la encara més del que ja feia, que era molt, perquè ha resultat ser una adulta poc abraçable. Per viatjar més amb ella. Per marxar a viure a l’estranger totes plegades. Per fer més bogeries, juntes. El que dic no és una esmena a la totalitat ni tampoc em traumatitza no haver-ho fet. Només constato que en mirar enrere ho faria diferent, ni que fos una mica.
Ja s’ha fet gran i tenim converses adultes. Una progenitora i una MEC adultes, i m’agrada. M’agrada molt.
