Solidaritat de criança

Els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) es fan grans i vaig més descansada. Ha començat el curs escolar i el meu patiment pel trajecte acadèmic dels MEC és gairebé nul. Sí, no hi pateixo gens. Que no vol dir que no pensi que poden passar coses. Fins i tot que en poden passar moltes. Però estic tranquil·la. 

Ara, arribar fins aquí no ha sigut gratis. No ha sigut perquè sí. I si puc viure aquest estat zen tan sorprenent per a mi (qui m’ho havia de dir) ha sigut a còpia de viure uns anys de criança força durs. Perquè, a veure, la criança és dura. No per a mi. És dura per a gairebé totes les famílies amb progenitores i progenitors terrenals. Els de la galàxia NGC 4248 (no me l’he inventat, eh, existeix i és a vint-i-cinc milions d’anys llum) potser viuen criances descansades des del minut zero. Però al planeta Terra criar els MEC cansa. I m’agrada repetir-ho i deixar-ho per escrit precisament ara, per pura qüestió de solidaritat amb els progenitors que se m’adrecen esgotats. 

Criar els MEC cansa. I està bé dir-ho perquè no m’ho van dir gaire abans de decidir-m'hi. No soc idiota i ja ho sabia, que cansava. He vist la meva progenitora criar-nos a tots set germans. Vaig tenir la prèvia de veure com les meves germanes criaven els meus nebots. I també vaig observar amics i coneguts i tal i tal. Però ningú et diu fins a quin punt cansa. Fins a quin punt pots sentir que a la teva vida hi ha dies, setmanes, mesos de non stop. D’esgotar-te més que fent tres maratons seguides. De somiar amb anar al súper, sola, amb els auriculars posats escoltant música o la ràdio i considerar-ho el succedani d’un spa, i fer-ho durar per allargar el moment de tornar a la bogeria domèstica de la criança. 

Criar cansa més del que es diu. Més del que s’admet. És políticament incorrecte dir-ho perquè de seguida hi ha qui t’etziba un: "I què et pensaves, panoli?" Com si el fet d’haver triat de manera conscient tenir els MEC m’eximís del dret a dir en veu alta que estic, estava, cansada. Hi ha poca solidaritat. Som una societat en què criar els MEC es fa a la contra. I potser ja n’hi ha prou. Potser ja toca construir un entorn MECfriendly. Cuidem-nos, ajudem-nos, escoltem-nos, parlem en veu alta d’una punyetera vegada. No per fer el ploricó, sinó per canviar-ho tot.