L’avi

Una de les coses més boniques de tenir un fill és transformar els teus pares en avis. Sé que això que acabo de dir pot semblar una obvietat, especialment per a aquells que no ho han experimentat mai encara, però també crec que els que ho heu viscut sabreu de què parlo. És un joc de miralls fascinant, una finestra plena de colors on les complicitats entre ells et transporten a la teva pròpia infantesa, als temps que tu també eres un marrec i els necessitaves a temps complet. De sobte sents frases que gairebé havies oblidat i, fins i tot, arribes a tastar un cert punt de gelosia, unes ganes irracionals de tornar a ser un infant encisat.

Ells, els teus pares, també canvien com per art de màgia, segurament perquè veuen en els ulls del seu net guspires del fill emmarat que van tenir i que amb els anys se’ls va esmunyir de la falda. Per això em fa tan content veure com el meu nen adora els seus avis, com sempre els té presents, fins i tot quan la distància física ho ha fet més complicat. “Això a la Pina li agradaria molt”, diu quan veu un aparador ple de coses boniques. “No hem comprat encara l’imant per a la nevera de l’avieta”, apunta quan visitem una ciutat estrangera. “Això li he de preguntar al padrí, que és molt savi”, ens diu quan té un dubte existencial d’aquells tan seus. I després hi ha l’avi Vicenç.

L’avi Vicenç ens va deixar fa tot just un any. Res m’ha trencat més el cor que la sensació de pèrdua del meu fill. Era tal la complicitat entre ells dos que no vaig tenir el valor de dir-l’hi fins que no vaig estar envoltat de la resta de la família. Amb l’avi anaven a l’hort i plantaven faves i enciams; amb l’avi s’escapaven al quiosc del barri i tornaven plens de cromos; amb l’avi s’atipaven de patates xips, sabent que els renyaríem perquè els feia perdre la gana de dinar; amb l’avi remugaven quan les dones entraven a una altra botiga. Quan el vam enterrar, just l’endemà, el meu nen m’ho va dir. “Papa, he pensat que escriuré un llibre sobre l’avi i així recordaré sempre les seves bromes, les seves cançons i totes les trapelleries que vam fer plegats”. I avui, just un any després, llegint les deu pàgines que ha fet sobre ell, penso que en Vicenç estarà content de veure que mentre el seu net sigui viu, ell seguirà entre nosaltres.