La llosa de la perfecció

Una de les coses que crec que més mal fan a mares, pares i també a infants és aquest anhel inconscient que apareix de sobte en la maternitat i paternitat de fer-ho tot perfecte. Aquelles ganes d’arribar a l’excel·lència en una tasca que no hem fet mai, però que creiem que hauríem de fer sense cometre cap error. 

És urgent i necessari que comprenguem tots que la perfecció no existeix. Creure que sí ens ha fet molt mal, especialment a l’hora de criar uns infants que, no ens enganyem, també volíem (fos de manera inconscient o no) que fossin perfectes. 

Ens farà la vida molt més fàcil i la maternitat i paternitat molt més joiosa adonar-nos que això no és possible perquè som humans i, oh, sorpresa, de la manera que més aprenem és gràcies a l’error. L’error no entès com un defecte, una cosa que hem d’aniquilar i que, quan el cometem, ens ha de fer sentir culpables i avergonyits. No. L’error com a aprenentatge, com a mestre, com qui et dona la mà perquè vagis creixent encara que no sigui, a voltes, de la manera més fàcil. 

Tots ho fem tan bé com podem i sabem en cada moment, segons la informació que tenim, el moment personal que vivim, les circumstàncies, la nostra història, el nivell de consciència i un llarg etcètera. Exactament com ho feien els nostres pares i com ho faran els nostres infants si algun dia tenen descendència. 

Des de la humilitat de saber-nos imperfectes, podrem tractar-nos bé quan ens equivoquem, buscant l’aprenentatge i les lliçons de vida que ens toqui integrar i, alhora, alliberarem també els nostres fills i filles de la càrrega de tenir uns pares que busquen contínuament la perfecció. Que difícil que ha de ser sentir-se suficient quan per a la mare o el pare res no ho és, ni tan sols el que ells fan o el que ells són, perquè creuen que ho haurien de fer tot millor o haurien, fins i tot, de ser com no són. 

Els infants necessiten mares i pares imperfectes i humils, que es reconeguin tant les ferides i mancances com les virtuts i encerts, per així poder-se emmirallar en persones humanes que ho fan tan bé com poden i saben i que, mentrestant, són amoroses amb elles mateixes, amables i se saben eterns aprenents.