Un nou somriure
No guardo per casa cap dent de llet del meu fill. I no serà pas perquè no emmagatzemi coses inversemblants de quan ell era petit. Amb això he sortit a la mare, em costa molt desprendre'm del passat, no hi puc fer més. Tinc capses i capses de dibuixos, cartes als Reis d'Orient i treballs de quan anava a l'escoleta. Per això, perquè soc tan fetitxista, és estrany que no hagi guardat algun incisiu robat d'amagat de sota el seu coixí a canvi d'alguna llaminadura. I tanmateix, si alguna cosa tinc ben present són el reguitzell de pinyonets menuts que brillaven com perles mentre m'explicava les seves aventures, o, una mica més tard, el seu somriure desdentat, del qual me'n fotia per fer-lo enrabiar.
No us penseu, no tots els records són amables. També tinc present la seva metamorfosi dental, aquelles noves peces rebels i desobedients que li sortien, aquell trencadís gaudinià, un campi qui pugi desendreçat que la dona i jo no sabíem com desxifrar. Suposo que ens va poder la nostàlgia, però el cas és que el vam portar a una clínica dental i vam incorporar al seu caos bucal uns ferros ben antipàtics. No, no va ser bonic. L'havíem de torturar cada dia caragolant una peça de metall amagada al paladar, una maniobra que sempre acabava amb plors i enrabiades. Sí, ho de reconèixer, va ser un desastre. Algú ens hauria d'haver avisat que era massa petit per a aquella odissea, però suposo que els de la clínica dental estaven massa ocupats comptant els bitllets. El cas és que tot va ser treure-li els ferros i dos mesos més tard l'empedrat va tornar, insolent com una ganyota.
Escarmentats per l'experiència vam decidir no fer cap més intervenció fins que la seva boca ja estigués més o menys definida. I així va ser que, sis anys més tard, ell mateix ens va demanar tornar a portar ferros, en aquest cas made in England i pagats per la seguretat social. Setze mesos de brackets a tot drap, ara retocats, ara modificats, que s'han acabat tot just avui. I aquí el tinc ara mateix, amb un somriure Profidén digne d'un actor de Hollywood al qual m'hauré d'acostumar a poc a poc. Tant de bo, a veure si tants entrebancs dentals serveixen perquè el pugui lluir com cal, mossegant la vida sense mesura i, si pot ser, sense perdre mai el somriure.