A la nostra salut
La major d’edat semiacàrrec (MES) número 1 m’informa que s’ha quedat clavada i que avui no podrà anar a fer pràctiques. Ha demanat hora al físio i quan en surt em diu que no sap ni com posar-se per, com a mínim, aprofitar el dia per avançar amb el TFG, el treball final de grau que la porta de corcoll i que li ha procurat un bonic atac de ciàtica.
Aquell mateix dia el major d’edat a càrrec número 2 (MEC) m’escriu per dir-me que ja ha anat a un altre físio perquè va tenir una estrebada muscular al gimnàs i que tot molt bé. Però que potser ha de tornar al físio per estar bé del tot.
I per continuar amb la ratxa i cantar línia i bingo, el menor d’edat a càrrec (MEC) número 3 resulta que ha donat positiu en el bitxo maleït. En un acte d’egoisme que m’honora com a pitjor mare del món, respiro alleujada perquè fa dies que està amb el seu pare i se n’ha de fer càrrec ell i jo no corro perill d’haver estat infectada. De fet, quan m’ho comuniquen em sento estranya. Soc l’única de la nostra unitat familiar desunida pel divorci que no l’he enganxat, i la MES número 1 en fa conya i em corona com a guanyadora del joc del coronavirus de la casa comuna familiar. Tant se val si l’enganxo demà, hauré sigut l’última i em mereixo un premi, els dic.
Reflexiono sobre el nostre estat de salut. Ara mateix el meu és impecable. Vaig cansada perquè tinc un pic de feina tipus Himàlaia, però no és res més que això (per si les mosques em faré les analítiques del ferro quan estigui fent el descens de l’Everest laboral), però els altres, més joves, més atlètics, més tot, ara mateix estan fets una filfa. Res a veure, esclar, amb aquelles epidèmies que patíem en alegre comunitat familiar: gastroenteritis que ho purgaven tot, mocs que ho taponaven tot, febres que ho anorreaven tot, coses indefinides que ens posaven malalts i que ho aturaven tot... però vaja, que podríem estar millor, perquè tot i que sé que no tenen res greu, voldria que es trobessin millor. I que estudiessin, acabessin TFGs i treballessin amb alegria, coi. Fins que de sobte recordo aquelles visites als hospitals infantils que he fet alguna vegada amb motiu de Sant Jordi i em passen les punyetes de sobte, i em dic que tot sigui això, i que a la nostra salut. I que quin premi, eh, quin premi m’ha tocat?