La normalitat anormal
Els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) s’han passat mesos a casa, sense sortir a l’exterior, per culpa del confinament. I amb la represa d’aquesta normalitat anormal que estem vivint han emergit a la vida externa, però sense cap activitat establerta que els obligués a fer horaris o, el més important, a dinar fora de casa. O sigui, que portem mesos dinant i sopant tots a casa, però ara de vegades sí de vegades no, en funció de la vida social dels MEC, i de la meva també. Això sona molt bonic. Tota la família al voltant de la taula, converses idíl·liques, bla-bla-bla. Però també és una llauna cuinar i organitzar la logística. Repartir les tasques i exercir de controler perquè tothom faci el que ha de fer. Mediar en converses idíl·liques que acabaven com el rosari de l’aurora. Pensar menús. Bla-bla-bla.
Però això ha començat a canviar i m’he trobat que un dilluns estàvem sols amb el MEC número 2, perquè el MEC número 3 passava un dia amb els avis i la MEC número 1 treballava de monitora de colònies. I ho vaig celebrar posant a prova l’elasticitat de la nevera i decidint sobreviure amb el que hi havia. I mira, tu, ha funcionat.
La nevera de casa de vegades sembla la bota de sant Ferriol, que mai es buidava, i vaig arribar a divendres sense visitar cap súper! Perquè també hi ha el congelador gran. I el rebost. Dues botes de sant Ferriol més. I que feliç vaig ser prescindint de l’activitat domèstica. I de fer rentadores. I de la presència física constant de tots plegats en un mateix espai. De no cuinar o de cuinar sota mínims. De preguntar qui ve i qui no ve. Perquè amb el MEC número 2 ens vam limitar a ser companys de pis i si no coincidíem cadascú feia la seva i avall. I si coincidíem, doncs fantàstic.
Després van tornar els altres dos MEC i més o menys les coses han tornat a lloc, perquè ara la MEC número 1 treballa de monitora de casal i ja no dina a casa. I el MEC número 3 fa dues setmanes de campus esportiu i marxa de casa als matins i després marxarà una setmana de campaments, igual que els seus germans. Treves per torns.
A veure, no és el mateix que cada any, que desapareixen durant dues setmanes al juliol, i la casa (i la nevera) queda en silenci, impecable, disponible per ser envaïda pels meus amics amb tota llibertat, però m’hi conformo. Quin remei, la normalitat anormal.