Mestres per vocació?
Sempre he pensat que en la nostra professió és molt important valorar el significat de les paraules que fem servir tant per adreçar-nos als infants i joves com per relacionar-nos entre nosaltres, els mestres, i amb les famílies.
També m’intriga i d’alguna manera m’incomoda, la coincidència entre algunes paraules del lèxic educatiu i el religiós. Tenim paraules molt importants que compartim amb el lèxic eclesiàstic. Un exemple: resulta que fem un “ofici” per “vocació”, i que formem part d’un “claustre” i “impartim” classes de diferents “disciplines”. És una caricatura, però ja m’enteneu.
Segurament això es deu al procés històric en què les institucions religioses dominaven els principals centres de transmissió dels sabers, i hi ha hagut una transferència semàntica d’un vocabulari creat en un context religiós, que després hem assimilat i en certa manera normalitzat en l’àmbit de l’educació laica.
De totes aquestes expressions n’hi ha una que m’incomoda particularment: la vocació. De la mateixa manera que els homes i les dones cridats a ser servidors de Déu, sembla que les dones i homes que ens dediquem a l’educació ho hàgim de ser forçosament per vocació, com si haguéssim estat tocats per un dit diví i haguéssim assumit una mena de missió personal inevitable, que accepta i assumeix tots els sacrificis amb obediència, resignació i passivitat. Doncs no! No em considero mestre per vocació, si l’entenem així.
Aquestes darreres setmanes, per posar un exemple del que estem parlant, hem pogut llegir opinions en contra de les diferents protestes que s'estan organitzant per reivindicar millores laborals, amb uns arguments que apel·len a aquesta submissió al nostre deure, que el lèxic religiós posa per davant de la nostra feina: De què us queixeu? Si sou mestres per vocació! No hem d’oblidar que som homes i dones treballadors que tenim el dret i també el deure de vetllar, defensar i reivindicar les nostres condicions laborals, que és una de les baules imprescindibles per respectar i garantir els drets dels infants i joves.
Desprestigi de la professió
També s’ha parlat de la crisi de la vocació docent. En una enquesta feta recentment per un sindicat educatiu s'hi conclou que un terç dels docents estan disposats a deixar la professió. El desprestigi de la professió, provocat per la inestabilitat, la precarietat de les condicions laborals de certs col·lectius (com per exemple el que viuen les companyes del 0-3 o les figures de vetlladores educatives), la manca de consideració social cap al nostre col·lectiu i l’augment de la pressió cap a l’escola, sens dubte ha aprofundit aquesta crisi.
Per altra banda, entenc el missatge positiu que hi ha en aquesta expressió, que sovint es diu amb benvolença i reconeixement cap a nosaltres. És cert que per treballar en l’àmbit de l’educació hi ha d’haver un component de curiositat, de voluntat d’aprofundir en el coneixement de la infància i la joventut i d’atenció a les persones en general. Passa el mateix amb la sanitat o l’atenció a la vellesa. Però després cal alimentar aquesta primera predisposició amb treball, dedicació, compromís i formació, per aconseguir apassionar-te per una professió com la nostra. Tinc la convicció que, fent referència a la caricatura que feia abans, si ens sentim membres d’un col·lectiu de “treballadors de l’educació” per “compromís” i formem part d’un “equip” i “planifiquem” classes de diferents “àmbits”, la percepció de la nostra tasca canvia radicalment. I això implica fer-ho amb un gran sentit de la responsabilitat i dedicació i no pas per cap mandat diví.
Tinc la sensació que recuperarem el prestigi de la nostra professió si tenim la capacitat de reconstruir-la damunt d’aquests valors, amb compromís i responsabilitat, defensant els drets dels infants i joves a tenir una educació pública de qualitat.
Quan la societat tingui una mirada més respectuosa cap al nostre col·lectiu es recuperarà el prestigi social i també la “vocació” de les dones i homes que ens dediquem a l’educació.