Mares i pares de matrícula d'honor

MadridAbans que Això no és Suècia ens mostrés en clau de comèdia dramàtica les contradiccions a les quals s'enfrontaven la Mariana i el Samuel –interpretats per uns fantàstics Aina Clotet i Marcel Borràs– per oferir una criança de matrícula d'honor als seus fills, altres van anar perfilant l'escenari en què es desenvolupa la família actual. Ho van fer Sarach Scheller i Alison Bell a la sèrie australiana The letdown, estrenada a Netflix el 2016. Aquí vam poder veure, com si contempléssim el futur, una mare primerenca –encarnada per la mateixa Alison Bell– transitant per les angoixes, els dubtes i, sobretot, el cruel esgotament de la maternitat. Una cosa semblant va fer Berto Romero el 2018 amb la sèrie Mira lo que has hecho. Aquí, potser amb un punt més gamberro, ja intuíem els rampells de professionalització dels que s'enfrontaven a la criança d'uns fills i unes filles convertits gairebé en un producte gurmet.

Cada cop tenim menys fills i a edats més avançades, en un context de violenta hiperexigència. Som la generació de pares i mares més formada i exigent de tots els temps, cosa que molts cops, lluny de fer-nos millors, ens porta a criar les nostres criatures en un mar d'ansietat, intentant controlar-ho tot per assegurar-nos que tenen una salut excel·lent i una felicitat primorosa. Quina enorme responsabilitat sobre unes famílies exhaustes que tracten d'arribar a final de mes mantenint una feina mal pagada, una casa inassumible i les promeses de futurs daurats que mai arriben.

Un amorós aprovat

No ens pot estranyar aquesta por, aquesta exigència. És cert que amb molts de nosaltres no ho van fer del tot bé. Bona prova d'això és la quantitat d'hores de teràpia que arrosseguem. I no només: la falta de contacte amb nens, la seva absència als carrers, les famílies cada cop més petites, més lluny, converteixen la infantesa en un territori inhòspit. ¿Com no tenir por de no saber fer-ho bé? ¿Com no voler tenir una casa en versió millorada de les nostres pròpies infàncies?

No és d'estranyar que hi hagi tants "congressos de criança", comptes en xarxes socials i veus expertes que prometen ajudar-te a aconseguir sortir viva d'això. La son, l'alimentació, les enrabiades, l'ús de pantalles i la gestió de les emocions són alguns dels grans temes que també protagonitzen els títols que envaeixen en els últims anys les taules de novetats de les llibreries. Les lleis de l'oferta i la demanda funcionen a la perfecció, aquí: tu vols instruccions, un manual d'ús, doncs aquí els tens. El capitalisme et dona la possibilitat d'omplir els buits d'aquest viure individualista perquè puguis assolir l'excel·lència en aquest treball sobrevingut que és la criança segons els estàndards actuals.

En el nostre afany per ser pares i mares de matrícula d'honor oblidem que la perfecció és inassolible i que la criança, com la vida mateixa, està plena d'imperfeccions i errors. Potser, al final del dia, el que més necessiten els nostres fills sigui veure'ns com a éssers humans col·locats en un amorós aprovat.