Manual d’ús o assumir el rol adult
Està clar que els manuals d’ús o els tutorials de YouTube serveixen força per poder utilitzar un aparell, amb unes instruccions precises i necessàries, o per fer un guisat, ja que seguir indicacions ens dona seguretat. I aquesta és una de les contradiccions que genera el món actual, on tanta informació ha acabat creant més inseguretat, perquè segur que moltes persones saben com resoldre les situacions en les quals es troben però acaben buscant en el manual d’instruccions què fer i com fer-ho.
La qüestió no està tant en els manuals en general sinó, especialment, en aquells que expliquen com respondre i com exercir una funció determinada. Un exemple clar seria: ¿com s’ha de donar resposta a una rebequeria d’un infant de tres anys? Què s’ha de fer per ser bona mare? I tantes situacions que es donen en el dia a dia... D’aquí ve aquella frase tan comuna i absurda: “La canalla no arriba amb un manual d’instruccions sota el braç”.
La importància i, possiblement la gravetat del tema és que amb tantes informacions, comentaris i suposades “noves línies” educatives es tendeix a fer més cas al “manual d’instruccions” que a “tirar pel dret” i fer el que es considera per pròpia iniciativa o pel propi saber, encara que hi hagi una certa contradicció entre el que es pensa i el que diu el manual.
Aquests manuals també fan referència a “què vol dir ser infant o adolescent avui dia” i, com que la canalla no té experiència, escolta i constata els dubtes i maneres com els adults donen resposta “a les demandes que fan” mentre aprenen estratègies i tenen comportaments per aconseguir el que desitgen. Es reforça així la idea que “els infants d’avui no respecten ningú i protesten per tot” i que els adolescents “no col·laboren, no tenen motivació, fan disbarats, no es comporten i un llarg etcètera”. Però qui ho diu, tot això?
Potser hem oblidat que el procés de modelatge en relació amb com comportar-se es fa de mica en mica i que qui l’ha de guiar són les persones adultes del voltant. ¿Com pot ser que s’oblidi que s’està educant i que cal, sobretot, claredat i constància en les respostes i missatges adults? ¿Com pot ser que encara es dubti que, amb aquesta actitud i dimissió adulta, es perden els papers en pro de seguir el que “es diu” als mitjans, en alguns llibres o fins i tot alguns professionals? ¿Com pot ser que gairebé s’acabi traspassant la responsabilitat del creixement i la maduresa als mateixos infants i adolescents? Pensem-hi.