Mai davant dels nens

Sovint els pares reben el consell de no discutir mai davant dels fills. I, molt especialment, no discutir mai les ordres, prohibicions o mesures disciplinàries de l’altre progenitor. Que formin, deia algú, un equip pares enfront de l’equip fills.

I tal vegada, si per a vostè discutir vol dir insultar, menysprear, escridassar i amenaçar l’altre, potser sí que seria convenient que no ho fes davant dels fills. Ni mentre els fills dormen. Ni quan són a l'escola. Ni en cap altre lloc ni en cap altre moment. No discuteixi així amb ningú, i encara menys amb la seva parella. Per respecte, perquè a ningú li agrada que el tractin així. Per dignitat, que és el primer que perd qui es comporta d’aquesta manera. ¿De veritat creu que si els pares es barallen, però ho fan d’amagat, això no perjudicarà els fills? Qui no és capaç de conversar educadament amb una persona adulta de qui està (o va estar) enamorat, ¿de debò creiem que serà capaç de respondre pacíficament a les rebequeries d’un nen petit o a la rebel·lia d’un adolescent?

Ara bé, si per vostè discutir significa (com per a Pompeu Fabra) “examinar en detall una qüestió, raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses” o “entre persones de divers parer o opinió, canviar arguments sobre una qüestió, un assumpte”, ¿per què no ho hauria de fer davant dels fills? No és tan sols possible, sinó necessari discutir davant dels fills. ¿Com, si no, aprendran ells a discutir civilitzadament amb els germans, els amics o els desconeguts? ¿Com aprendran a exposar les seves opinions sense cridar ni insultar, a escoltar les opinions alienes amb respecte, a cedir en algunes coses i mantenir-se ferms en altres per arribar a un compromís?

Encara amb més motiu en qüestions de disciplina. Penso que aquest és un dels principals avantatges de quan és possible que siguin dos, els progenitors: que quan un d’ells perdi la paciència i els papers (cosa que a tots ens passa alguna vegada), l’altre pugui mantenir la calma i reconduir la situació. “No t’enfadis, la nena ho ha fet sense voler” o “És que s’ha oblidat de recollir les joguines, però ara ho fem en un moment”. L’amor i el respecte dins la parella no es mostra donant suport a qui pensem que s’ha equivocat greument, sinó precisament ajudant l’altre a reconèixer i esmenar l’error.