Vetlla

Són vora dos quarts de deu i sento que a dalt ja tanquen els llums. És el senyal que la meva parelleta preferida ha enllestit la mitja hora de lectura que es regalen abans d’amagar-se sota la flassada. I és just en aquest moment quan comença el meu ritual nocturn. D’entrada tancaré el meu ordinador, de mala gana, reprimint les ganes de visionar aquell documental que tinc a mitges i que em té tan enganxat. Tot seguit em prepararé la infusió de valeriana tot endreçant la cuina i rentaré els plats del sopar, que costaran de fer nets perquè sempre els deixo per a última hora.

Tassa en mà, ocuparé el racó del sofà que ja té el meu motllo i obriré l’últim New Yorker, amb aquests articles de sis generoses i llamineres pàgines que tanta companyia fan. Una horeta més tard, amb l’ombra del neguit de saber el que m’espera, apagaré els llums i me n’aniré al llit, convençut que aquesta nit dormiré com un tronc, amb la playlist de cello suites (suites per a violoncel) que m’he fabricat sonant ben fluixet de fons per mirar de relaxar-me.

Tres hores i divuit suites de cello més tard, començaré a tenir coll avall que aquesta serà una altra nit en vetlla. Fart de donar tombs al llit, com si fos un pollastre a mig rostir, m’aixecaré a beure un got d’aigua i buidaré al vàter el got anterior. Després tornaré al motllo del sofà i agafaré un recull de relats curts d’humor que vaig comprar en una charity shop per una lliura i que malgrat tenir una portada horrorosa és una autèntica delícia. Potser em prepararé una segona infusió, que em farà tornar a visitar el lavabo mitja hora més tard i probablement faré un segon intent de clapar, aquest cop sense banda sonora, fins que els ocells més matiners m’avisin des del pati que ja falta poquet per fer-se clar.

Una hora més tard els dormilegues de casa baixaran al menjador i els hauré de dir que he dormit una mica, tot i que no faran cara d’estar-ne gaire convençuts. I just llavors, quan el nen marxi a escola i la dona es posi a teletreballar amb la tassa de te calent al costat, la son, aquesta son podrida que porto empaitant les últimes deu hores, es decidirà a aparèixer. Cinc minuts més tard, com si hagués tornat de l’altra punta del món, dormiré com un infant. A fora, la ciutat tot just encetarà un altre dia.