Les llàgrimes de l'Ivan
Ja fa deu minuts que hem passat Cervera i l'Ivan encara no ha obert la boca. Si fos al tren o a l'autobús a mi ja m'estaria bé. Aprofitaria el silenci per fer una clapadeta d'aquelles tan meves que intenten compensar les nits en vetlla. El que passa és que som dins un taxi, de camí a Guissona, i com de costum no em puc estar de fer petar la xerrada amb el meu conductor. Els que em coneixen ho saben i en fan broma sempre que poden. Tot és pujar a un taxi i entrar-me unes ganes irrefrenables de parlar amb l'home que, amb més o menys traça, em portarà al meu destí. Avui, però, no les tinc totes, aquest taxista no fa cara de ser gaire sociable i a més en fa tres com jo. Però el seu silenci sepulcral m'intriga d'allò més i gairebé sense adonar-me'n li engalto la meva pregunta de rigor. "D'on ets?" "D'Ucraïna", em contesta.
No puc negar que la resposta em va deixar astorat. De sobte, totes les preguntes que tenia al cap se'm van esborrar. Ara era jo el que s'havia quedat mut. Alguna cosa em deia que tot el que pogués dir sonaria buit i redundant, xerrameca d'un privilegiat que no veu com estan bombardejant els carrers on es va fer gran. Però l'Ivan m'agafa el relleu. De manera embarbussada comença a explicar-me la seva història, que fa de camioner a BonÀrea i ho combina amb el taxi per poder arribar a final de mes, que viu amb una altra família en un pis petit per estalviar diners. "I la teva família?", se m'acut preguntar-li.
La seva exdona és funcionària del govern. No pot marxar. Tenen una filla que no vol fugir del seu país per por de no veure mai més la seva mare. Ell ha fet dos viatges per tal de rescatar-la, però ha tornat els dos cops amb les mans buides. I quan diu això la seva veu es trenca i girant el coll observo les seves llàgrimes lliscant galtes avall. Tot seguit, empassant-se la pena em pregunta a què em dedico i el faig riure per primer cop quan tradueixo al castellà el nom del meu grup. Després li dic que també escric articles en un diari. I llavors frena, perquè hem arribat, i mirant-me amb ulls vermells em diu: "Quan escriguis, explica el que ens estan fent, com ens maten i com els governs occidentals s'ho miren sense fer res. Fes-ho per ma filla, sisplau".
