Nosaltres, els homes

"T'he enviat un podcast de The Guardian". Quan la Núria em diu això, jo estic acabant de muntar un programa de ràdio. Al meu costat, mon fill, un cop acabats els deures, repassa l'últim Polònia tot rient. Com que encara queda mitja hora per fer el sopar, decideixo posar-lo tot d'una. El tema és prou punyent, va sobre què podem fer els homes per canviar la cultura de l'abús contra les dones. En els primers minuts del podcast, el nen i jo fem un parell de bromes sobre el presentador, però a poc a poc les ganes de fer conya se'ns congelen als llavis. Amb una lucidesa impactant, l'entrevistat va posant damunt la taula tot un seguit de comportaments quotidians i desgraciadament normalitzats. Parla de les microagressions quotidianes, els menysteniments a la llar i a la feina, la cosificació institucionalitzada. Parla també de coses més concretes, de la inseguretat quan tornen a casa de nit, de la por quan senten passes al seu darrere i noten que es tracta d'un home, de les trucades fingides a mòbils imaginaris per no sentir-se tan desemparades, del joc de claus a les mans per si han de defensar-se.

Noto que el meu nen ja no fa cas del seu ordinador i escolta el podcast en silenci, al meu costat. L'entrevistat parla ara del silenci còmplice de qui veu aquests comportaments i no fa res, del que riu les bromes sexistes dels amics per no quedar malament, del que quan es digna a rentar plats o fer el sopar ho fa dient que està "ajudant" a la mama, com si fos seva i només seva la responsabilitat de fer-ho. I com qui no vol la cosa el podcast ja s'ha acabat, amb una crida de l'entrevistat a tots els homes, els que estem convençuts que no som masclistes, fent-nos veure que no n'hi ha prou amb dir que no som part del problema quan no fem res per ser el principi de la solució.

Quan acabem d'escoltar-lo, el nen i jo ens mirem incòmodes. Sé del cert que ell, igual que jo, s'ha sentit interpel·lat, que s'ha vist reflectit en alguns comportaments esmentats. I no tinc cap dubte que han estat els vint minuts més ben invertits de tot el confinament. "Què, mascles bromistes de casa meva, trobo que heu quedat molt callats, no?" La meva dona, que ens ha estat observant des del marc de la porta, també n'està convençuda.