14/07/2021

'Football is coming home'

2 min

Soc a Altafulla, sol com un mussol. És el que passa quan tens concerts a Catalunya i el teu fill encara no ha acabat el calendari escolar anglès. Siguem sincers, ara mateix no el tinc de gaire bon humor; tots els seus amics catalans ja fa setmanes que gaudeixen de les vacances mentre ell encara es baralla amb els exàmens finals. Jo ja intento animar-lo dient-li que cada mes i mig ha tingut una setmana de vacances, però la veritat és que ara mateix això no el consola gaire. Potser per aquest motiu, i també perquè està en plena edat del mastegot, les converses telefòniques són poc fluïdes. Noto que les meves bromes no el fan riure i que de seguida em passa a sa mare amb qualsevol excusa. Ella em tranquil·litza, com sempre, i em fa saber que són coses de l'edat i que no l'hi tingui en compte, però què coi, acostumat a la seva xerrameca torrencial, he de reconèixer que em pica una mica.

Una de les maneres de distreure'm d'aquest disgust és el futbol. Com bé diu la meva parella, només cal posar-me un partit perquè desaparegui de la realitat i em transformi en un hooligan d'aquells que crida a l'àrbitre i dona instruccions als jugadors com si l'estiguessin sentint. No és una imatge gaire edificant, ho reconec, però, com diu la meva dona, "almenys se't veu viu i animat". Ja us podeu imaginar la meva sorpresa, doncs, quan fa una setmana a mig partit rebo un WhatsApp del meu rondinaire preferit. "Papa, aquests danesos ho estan fent molt bé". Si em punxen no em treuen sang. Al meu hereu el futbol li ha interessat tant com la discografia de Kiko Rivera, o sigui zero. Us podria explicar moments molt feridors per a un culer arrauxat com jo, cantant gols definitius al costat d'un nen que em mirava amb una expressió barreja de pena i vergonya aliena. "¿Estàs veient l'Eurocopa?", contesto amb incredulitat.

Es veu que sí, que queda amb els amics de classe i per no desentonar mira amb ells els partits d'Anglaterra. I que s'hi ha aficionat. O sigui que, si m'heu de trucar, ja us aviso que no estic per a bromes i que us penjaré tot d'una. M'heu d'entendre. Un cop que podria gaudir amb el meu fill del meu esport preferit, o sigui, un somni fet realitat, i va i el tinc a dos mil quilòmetres de distància. Ja té pebrots la cosa.