Febre consumista
Escric aquest article el refotut divendres de la febre consumista, el Black Friday dels pebrots. N’estic fins als nassos, d’aquest dia. ¿No n’hi havia prou amb la pressió del desembre i amb tot el que comporta aquest mes? A casa, a sobre, la pressió és triple a l’hora de fer llistes de regals. No només hi ha el regal que ens fem per Nadal, que ens caga el tió. Després hi ha tot el que ens porten les úniques majestats que reconeix una republicana com jo. A sobre hi ha l’aniversari dels menors d’edat a càrrec (MEC) números 2 i 3. Dir-ne apocalipsi consumista és quedar-se curt. I, a sobre, el negre divendres funest de compra-compra. Caguntot.
Quan els MEC eren més petits feien llistes immensament llargues escrites a mà o retallant fotos dels milions de joguines que volien. Ara me les envien per WhatsApp o em comparteixen un document de Google Drive, amb enllaços inclosos. Us ben juro que estic fins al monyo dels enllaços. L’altre dia els vaig advertir que a partir del 7 de gener no vull rebre més enllaços d’aquests fins al novembre del 2020. Bé, la MEC número 1 pot enviar-ne abans, que fa els anys al juliol, però els altres dos, ni parlar-ne. Caguntot.
Perquè ja els puc martellejar amb idees hippies sobre l’absurditat del consum. Ja puc fer-los reflexionar dient-los que si estan tan preocupats pel planeta, que deixin de voler adquirir tants béns. Ja puc prendre’ls el pèl intentant fer-los entendre que si tenen interès en grups polítics anticapitalistes aquestes tendències consumistes no hi casen gaire. Ja puc fer el que em passi pel barret per desincentivar-los, que ells no em fan ni cas. Perquè el calendari és diabòlic i els costums també. I desembre és desembre i punt.
L’única manera que se m’acut de desprogramar aquesta bogeria és regalar-los activitats per compartir. O fer orelles sueques a tot el que em demanen i trencar-me la closca buscant alternatives que es puguin comprar al costat de casa, coi.
En defensa seva he de dir que tampoc protesten quan no reben el que esperaven. I que fins i tot accepten amb esportivitat que els regali llibres. I que fins i tot els llegeixen (o fullegen). Perquè en realitat el que ens agrada, a ells i a mi, és que l’altre hagi pensat en tu. Per això aquest any els he donat dinerets perquè em comprin un regal per Reis. Que es trenquin la closca. He, he, he.