Us hauria de caure la cara de vergonya

Aquesta frase l’he dit més d’una vegada als majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) en moments (oblidables) de la nostra vida compartida. Però avui el clam el fan ells, i jo m’hi afegeixo, i el motiu és infinitament més digne que qualsevol caos d’ordre domèstic que feia pensar que per la seva habitació havia passat un tsunami, o algun comportament infantil o juvenil que no penso confessar.

El clam va adreçat a l’Ajuntament de Barcelona, específicament al districte de Gràcia i amb el regidor Eloi Badia com a interlocutor. Però també als governants d’aquest país que s’espolsen les puces a l’hora d’oferir solucions a un problema endèmic: la falta de local de l’Esplai Matinada-Pòrtics i l’Esplai Espurna de Gràcia. Però també a tants altres caus i esplais de Barcelona i de la resta de Catalunya.

Ho he reivindicat moltes vegades i ho tornaré a reivindicar tants cops com calgui: l’educació en temps de lleure és educació, i cal que ens ho creguem. No s’hi val a penjar-se medalles i alegrar-se que els joves s’hagin arriscat aquest estiu a l’hora d’organitzar campaments i casals per als nostres infants i després deixar-los a l’estacada.

El regidor del districte va acusar els monitors de ser uns irresponsables i de no fer un bon ús del local que tenien cedit fins fa poques setmanes. I quan ho vaig llegir em vaig indignar pel desconeixement que impliquen les seves paraules, i pel menyspreu a la feina feta per aquests joves.

Per això m’enorgulleixo de com els MEC ara es planten i demanen el que és just, que s’entengui que formen part del sistema educatiu de la ciutat. I que la seva tasca demana un local en condicions i de manera estable. Una tasca que implica educació en el lleure d’infants i joves, entre ells, els mateixos monitors.

D’errors en cometem tots, aquí servidora és la gran experta en les pífies com a mètode d’aprenentatge. I els monitors i monitores (passats i presents) en poder haver comès, és cert. Però, quan ha passat, han rectificat i han donat moltes mostres de bona predisposició per col·laborar. Només espero que la postura de l’Ajuntament també sigui igual d’oberta al canvi i al diàleg. Perquè, si no és així, ¿quin missatge estan donant a tots aquests infants i joves? Ara per ara, a casa ho tenim clar: Ajuntament de Barcelona, us hauria de caure la cara de vergonya.