Un excés de silenci

Ja us ho dic ara, l’estiu és un gran invent. Vull dir que enguany no m’enxampareu remugant sobre la calor, els mosquits, els botellots de la canalla i la calor un altre cop. Seria molt cínic fer-ho ara que he tornat a Anglaterra. Es veu que els pobres britànics, almenys els de la zona on visc, han tingut l’agost amb menys hores de sol dels darrers cinquanta anys, i viure això creieu-me que té molt de mèrit; només cal veure’ls, pobrets, tots descolorits com samarretes del Primark. És tal la seva manca de melanina, que quan me’ls trobo miro de posar-me la mascareta per tal que el meu bronzejat no els faci més pupa encara. I és que deu ser molt fotut esperar l’estiu tot l’any i veure com et passa de llarg sense dir-te ni ase ni bèstia. A mi, ara que no em senten, aquest antiestiu londinenc m’ha anat de perles. Totes aquestes setmanes a Altafulla patint per si se m’assecaven les tomaqueres i els carabassons i resulta que me’ls he trobat lluents i esplendorosos, millor que quan els vaig deixar; per no parlar de la gespa, que de tan alta s’ha empassat les gandules i un parell de gats feréstecs. Una cosa sí que és certa, si vols ser optimista. Aquí portem tants mesos de cels grisos i temps de merda que no patim la depressió per la fi del bon temps. És el que té no haver-lo ensumat des de l’estiu del 2020, que va ser molt pandèmic i tot el que vulgueu, però almenys ens va regalar un mes de juliol espectacular.  

Jo, la veritat, he tornat encantat de la vida, amb la flassada i la rebequeta i ganes de tornar a la rutina. I és que, de les coses que se’m fan més feixugues de les vacances, és aquesta activitat social tan mediterrània. Entre el vermut plegats i el dinar amb aquells i el sopar amb els altres i el ressopó amb els de més enllà, he acabat una mica saturat de gent i també, per què no dir-ho, amb una panxa model Homer Simpson. Quines coses, doncs, que avui, per fi sol com un mussol, el silenci de casa em faci una mica d’angúnia. I no és perquè el nen s’hagi passat l’estiu aferrat a la meva falda, ans al contrari, però què voleu que us digui, trobo a faltar saber-lo a la seva habitació, passant de mi i remugant per tot. Coi, a veure si torna de l’escola aviat, que no sé amb qui barallar-me.