Enyorar-se

“No t’enyores?” La frase es repeteix com un mantra cada cop que vinc a Catalunya. Me la diuen amics, familiars, coneguts i, fins i tot, gent llunyana que només conec per les xarxes. Gent que em trobo al tren guaitant per la finestra tot anant a Barcelona i al bar La Violeta quan faig un pa amb tomàquet amb pernil; a la parada del bus tornant d’assajar i al recer d’un porxo qualsevol mirant embadalit la pluja i el so que fa quan toca l’asfalt.

La meva resposta depèn del moment i de qui tinc al davant amb cara de llàstima. Hi ha dies que dic que no, que vinc tan sovint per feina que no hi ha prou temps per enyorar-me. Però llavors veig a la cara del meu interlocutor un punt de decepció, com si el fet de no enyorar-me tragués validesa al meu exili, com si no trobar a faltar el lloc on he viscut em convertís en un desarrelat sense sentiments. I, no us ho perdeu, si fos absolutament sincer hauria de contestar que sí, que m’enyoro.

M’enyoro dels pares, de les meves germanes, dels amics i la bona gent d’aquí quan soc allà i m’enyoro encara més dels meus quan els deixo al poblet de Hertfordshire i vinc al Principat en un vol low cost. El que passa és que m’agrada enyorar. No em fa pas vergonya dir-ho. L’enyor, per a mi, és una manera discreta i elegant d’estimar, no taca ni embafa, no embruta ni aclapara. És un sinònim de voler i ser volgut, un sentiment melangiós que vesteix amb la millor roba els llocs i els rostres que t’ajuden ser feliç.

Per això, si no us fa res, deixeu-me reivindicar l’enyor. No pas del que vam ser o vam tenir i mai més tornarà, o d’allò impossible que hem perdut per sempre, sinó del que encara tens, del que saps o, encara millor, del que intueixes que retrobaràs en un futur més o menys immediat. Potser és hora de treure, d’una vegada, aquesta connotació negativa a aquest verb tan gloriosament transitiu.

Perquè sí, perquè enyorar és poca cosa més que ganes de tornar a tocar, de tornar a tastar, de tornar a estimar, d’olorar de nou, de veure i viure altre cop. Enyorar és una indicació que encara desitges i et sents desitjat, una magnífica oportunitat de futur, una excusa per tornar, un estat d’ànim tardorenc que t’abriga quan fa fred.

O sigui que quan em torneu a trobar no cal que m’ho pregunteu més. I tant que m’enyoro! I el millor del cas és que m’agrada.